Narcís Oller i Àngel Guimerà: Obra i Etapes

Narcís Oller: Del Realisme al Naturalisme

Narcís Oller (Valls), va ser traslladat a Barcelona. Va compaginar el dret amb l'activitat literària. És un autor amb formació romàntica; quan era jove, va realitzar activitats relacionades amb el romanticisme.

Narcís va començar a escriure en castellà, però el 1874 va assistir als Jocs Florals, fet que va provocar que comencés a escriure en català. És un escriptor sensible als autors realistes estrangers, però va adoptar la llengua catalana perquè volia formar-se en la Renaixença catalana i també per un motiu estètic.

Obra de Narcís Oller:

• La papallona (1882): obra d'influència naturalista.
• Vilaniu (1885): obra que porta com a títol el nom que ell li posa a Valls.
• La febre d'or (1890): obra d'estil ambiciosa.

Argument de "La febre d'or":

El personatge (Gil Foix), d'origen menestral, és un fuster que, gràcies a la borsa, aconsegueix ascendir en els diversos escalafons socials. Gil aconsegueix enriquir-se i relacionar-se amb els estaments més poderosos de Barcelona, però, paral·lelament, s'allunya dels valors ètics i morals, i s'allunya de la seva família.

Succeeix un trasbals econòmic i borsàtil, en el qual molta gent s'arruïna. Gil torna al seu origen humil per recuperar la seva família.

Després d'aquesta obra, Narcís patirà una crisi creativa, ja que el model realista s'estava esgotant a nivell europeu.

La bogeria (1898): obra que tracta de la bogeria amb un cert rigor científic. És de caràcter naturalista, però amb certes discrepàncies d'aquest moviment; amb la qual tancarà la seva etapa realista i naturalista.

El Teatre a Catalunya: Romanticisme i Renaixença

Teatre Romàntic:

• Teatre lacrimogen (melodrama sentimental).
• Teatre històric: Episodis medievals (glòria de la Catalunya medieval).

Víctor Balaguer, autor de drama històric, una de les seves obres és Don Juan de Serrallonga (1868).

Frederic Soler (Serafí Pitarra):

Autor que va produir teatre amb molt d'èxit popular, i que va fer comèdies costumistes i drames romàntics amb poca ambició temàtica i psicològica, com: Les joies de la Roser, Lo rector de Vallfogona, Lo ferrer del tall.

Àngel Guimerà: Trajectòria i Evolució

Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife 1845, Barcelona 1924), fill de pare i mare catalans, que es va traslladar a Barcelona l'any 1853. Va participar activament a la vida cultural de Barcelona, a través d'articles publicats. Va ser un autor dramaturg i de formació romàntica (element que s'aprecia en la seva obra). El 1877 va guanyar els Jocs Florals.

Obra Poètica d'Àngel Guimerà:

La seva obra poètica està repartida en dos volums:

• Poesies (1877)
• Segon llibre de poesies (1920).

Obra extensa, de varietat temàtica i formal: poemes històrics, poemes religiosos, experiències personals, poemes de costums, i poemes civils i polítics (part més extensa de la seva producció).

Quan comença a escriure teatre, era reconegut com a poeta i articulista; i també era un autor receptiu a moviments (realisme i naturalisme). Per tant, rep influència d'autors com Émile Zola o Henrik Ibsen; gràcies a això, Guimerà es va convertir en el renovador del teatre.

Etapes Teatrals d'Àngel Guimerà:

• Etapa I: Tragèdies romàntiques (obres que es basen en ambients del passat i en històries de tractament subjectiu), com: Mar i cel, El fill del rei, Gala Placídia.
• Etapa II: Drames realistes (obres que es basen en ambients i en històries del present: sobretot tracten dels problemes de la Catalunya contemporània), com:
  • En Pólvora (1893): teatre amb elements romàntics i realistes.
  • La festa del blat: teatre que va causar escàndols, degut al fet que és de temàtica anarquista (denuncia la violència i duresa del treball).
  • Maria Rosa (1894), Terra Baixa (1897), La filla del mar (1900): obres que presenten grans similituds estructurals: després del plantejament, hi ha un clímax que va augmentant fins al tercer acte, en el qual hi ha una explosió dels conflictes acumulats. Els personatges presenten caràcters d'heroi, passions individuals i violències col·lectives que comporten la mort d'algun personatge.
• Etapa III: Deixa enrere la síntesi del romanticisme i el realisme, i s'apropa al modernisme. Crea noves formes dramàtiques: Arran de terra, L'aranya.
• Etapa IV: Des de l'any 1911 fins al 1917, no realitza cap obra. Després d'aquest silenci, torna als seus orígens (drama romàntic): Indíbil i Mandoni, Aquesta ànima és meva.