Neorealisme italià: característiques i influència al cinema

Neorealisme italià (1945-1953)

El neorealisme no és només un moviment concret en el temps, sinó també una manera de fer cinema. Va més enllà de les dates que l'emmarquen històricament, ja que en l'actualitat hi ha pel·lícules neorealistes, com per exemple, Birdman, Amores perros o Ciudad de Dios, on s'explica la vida quotidiana d'un personatge i on la gent soluciona els seus problemes quotidians.

El neorealisme italià és un moviment de la postguerra. Els països derrotats (Itàlia i Alemanya) paguen amb forma de censura per part dels aliats l'haver fet un cinema d'ideologia feixista anys enrere. Però mentre el cinema alemany està molt controlat, l'italià ho està menys, ja que els films que s'havien fet durant el govern de Mussolini eren menys polítics que els alemanys. Això permet que diversos directors que es van formar i van treballar durant el règim feixista puguin realitzar pel·lícules poc després del conflicte bèl·lic. Destaquen Roberto Rossellini, Vittorio de Sica i Lucio Visconti.

El nou cinema proposat per aquests autors està molt condicionat per la situació dramàtica que viu el país en la postguerra: pessimisme a nivell ideològic, fam, pobresa, atur... Aquesta situació xoca directament amb el realisme romàntic del cinema americà, que a més a més havia estat molt copiat pel cinema italià feixista amb les pel·lícules conegudes com Telefoni Bianchi. Aquestes pel·lícules havien estat molt criticades per les revistes de cinema italianes, sobretot per la revista Bianco e Nero, que demanaven un altre tipus de cinema més social i realista. Així, el neorealisme pretén reflectir la vida real i com la gent intenta resoldre els seus problemes quotidians.

Això porta a que aquests films tinguin uns trets característics que ja s'aprecien a la primera pel·lícula d'aquest gènere, que és Roma, città aperta de Roberto Rossellini (1945). La primera característica és que els protagonistes són molt diversos i sempre poc glamurosos. Es busca que siguin el màxim de convencionals possible. Això fa que sovint siguin o gent molt jove o gent gran. Això fa que aquests tinguin perspectives de la vida molt diferents a les que habitualment tenien els protagonistes del realisme romàntic. Així que és gent molt experimentada, que veu la vida entre el pragmatisme i la decepció, o gent molt jove que no entén el que està passant o ho veu d'una manera càndida o violenta. Per exemple, el protagonista de Roma città aperta és Don Pietro, un mossèn que ajuda a la resistència i que té una visió pragmàtica. És un personatge molt poc glamurós i ens ho presenten jugant amb els nens. Molt sovint gravaran aquestes presentacions dels personatges amb càmera en mà per donar-li un aspecte més de documental.

La segona característica seria el plantejament fílmic, que és molt proper al documental. Així, per exemple, la càmera es manté sovint a gran distància dels personatges. Veurem plans generals en comptes de primers plans. Veurem plans mitjos de l'estil americà, amb mig cos. Així s'abusa dels plans panoràmics i dels plans seqüència per donar sensació que l'acció és constant i seguida. Es treballa en ocasions amb càmera en mà. També gent com Rossellini inclou imatges que no són pròpies, imatges de documentals gravades per altra gent i les incorpora en el film. Això es veu clarament a Roma città aperta, on a l'inici de la pel·lícula veiem els crèdits i de fons unes imatges panoràmiques de Roma i després dels soldats alemanys que es gravaven entre ells, és a dir, imatges documentals. Barreja imatge documental amb imatge gravada per ell. Integra molt bé les imatges aprofitant el blanc i negre, però el documental té molt gra i el gravat per Rossellini no tant.

Una altra característica és que les situacions són rodades amb llum natural. Això és tant per intentar que quedi tan real possible com també per la manca d'estudis on rodar, que havien estat destruïts o confiscats durant la guerra. Els interiors, degut a això, es tornen molt intimistes i asfixiants, degut a la manca d'espai. Però d'interiors n'apareixeran pocs. La majoria de les escenes de les pel·lícules es roden en exteriors. Aquí s'utilitzen grans plans panoràmics. Sempre es retraten els homes com a éssers molt petits en espais molt grans que s'imposen. Són espais que dominen el personatge i el condicionen. Un bon exemple és una de les poques escenes d'acció de Roma città aperta, on la resistència salva a ciutadans romans que han estat detinguts. Si la comparem amb La diligencia de John Ford, ens sembla molt poc dinàmica degut a que treballen amb plans generals, és a dir, la càmera no s'acosta als personatges ni als fets, només un cop, per aclarir-nos un element, que només disparen contra els alemanys. Hi ha molt poc ús del muntatge en comparació a La diligencia, ja que intenten fer pocs plans. Cal que els actors es moguin molt per semblar que hi ha molta acció, ja que amb els plans no ens ho demostren.

Tercera característica és que apareixen moltes escenes que relaten la vida quotidiana. Sense que aquestes aportin gairebé res a la trama, s'introdueixen perquè es tingui en compte que ens hem introduït en la vida quotidiana. D'aquí surt el gènere de pel·lícula de discussió.

Roma città aperta va sobre el paper de la resistència i en mig de la pel·lícula apareix un fragment d'una família i com se'n va a dormir, però no havíem vist aquesta família fins ara. No té res a veure amb la trama, és per donar-nos a entendre que tenen una vida normal.

Cinquena característica: per aconseguir veracitat i realisme en les interpretacions, es trien actors amateurs barrejats amb actors professionals. El curiós és que apareix una gran diva del moment, Anna Magnani, i mor a la meitat de la pel·lícula, i això resulta un escàndol, ja que no havia passat mai això de matar un protagonista.

Sisena característica: els guions se centren en el tema a tractar de forma directa, sovint tant que es perd el motiu. Expliquen tant tot el que envolta els successos que s'arriba a perdre el motiu original de la trama, és a dir, que és més important el perquè que el què. El cas més clar d'això és la pel·lícula Ladri di biciclette.