Neorealisme italià: Cinema i realitat (1945-1960)

El Neorealisme italià (1945-1960)

Famós fotograma d'El lladre de bicicletes, la gran obra mestra del neorealisme, on pare i fill mostren la seva desesperació davant d'un robatori que suposarà perdre la feina al primer i patir fam al segon.

Calia redescobrir Itàlia i la seva gent, després d'anys de manipulació, mitificació i idealització sota la dictadura de Mussolini. Les seves propostes foren recollides per un grup de joves directors (Rossellini, De Sica, Visconti, Fellini, Pasolini, ...) i guionistes (Fellini i Zavattini) que desenvoluparen a nivell pràctic aquesta avantguarda. El gran guionista Cesare Zavattini va definir el neorealisme com "una nova manera de fer cinema, una mena de gran judici domèstic i universal al mateix temps, una presa de consciència del ciutadà davant certes situacions doloroses, en contra de la tendència generalitzada d'evitar els exàmens de consciència radicals".

Context històric

El concepte de neorealisme s'origina el 1943 per Umberto Barbaro, un dramaturg, escriptor, i crític de cinema italià, que va publicar un manifest a la revista Carmine on reivindicava un nou cinema fora dels tòpics que fins llavors s'imposaven a Itàlia.

El neorealisme es desenvolupa en una Itàlia afectada per la II Guerra Mundial en procés de reconstrucció i de desintoxicació després de vint anys de dictadura feixista, manipulació educativa amb problemes econòmics i socials i ocupada per les forces d'alliberament anglo-nord-americanes. A causa de la manca de diners i ja que els pocs recursos que hi havien es destinaven a causes de major importància, el cinema neorealista va començar a mostrar aquesta realitat amb els pocs recursos que tenien i amb pressupostos molt baixos.

Característiques del cinema neorealista

• Prescindeixen de qualsevol mena d'efecte o trucatge i es busca un realisme absolut, una descripció pura de la realitat. Fan films de ficció tan realistes que s'apropen al gènere documental.
• Volen adoptar un punt de vista moral, de manera objectiva, per mostrar i denunciar les injustícies i problemes socials d'aquella època.
• S'allunyen dels drames històrics, del cinema d'herois i les adaptacions de novel·les; es centren a plasmar les classes humils, les preocupacions quotidianes, les històries íntimes i sense importància aparent de les persones d'aquella època.
• Pressupostos molt baixos, pel·lícules realitzades amb molts pocs diners.
• La manca de material i d'estudis de rodatge els porta a rodar al carrer, amb escenaris reals sense decorats, amb llum natural, d'aquesta manera podien obtenir el màxim realisme i versemblança.
• S'usen actors aficionats i a vegades als mateixos protagonistes de les històries.
• Fan servir robes d'aquella època i rebutgen el maquillatge.
• Els diàlegs eren molt senzills i lineals.

Principals directors i pel·lícules

Roberto Rossellini: creador, amb Fellini de guionista i ajudant de direcció de la primera gran obra mestra del neorealisme, Roma, ciutat oberta (1945), un film inspirat en fets reals sobre la resistència d'un grup de veïns de Roma contra els ocupants nazis que van ocupar Itàlia quan els italians es rebel·laren contra el govern feixista de Mussolini.