Origen i Expansió de l'Islam: Mahoma, Califats i Al-Àndalus

Origen de l'Islam: Mahoma i la Nova Religió

Al començament del segle VII es va crear una nova religió: l'Islam. Originària d'Aràbia, on les tribus eren majoritàriament politeistes i pelegrinaven a la Meca, ciutat on es troba la Kaba.

Mahoma va néixer a la Meca cap al 570. Quan tenia uns 40 anys, segons la tradició islàmica, l'arcàngel Gabriel li va anunciar que ell era el nou profeta elegit per Al·là, el déu únic, per predicar la nova religió de l'Islam (submissió a Déu).

El 622, Mahoma va haver de fugir de la Meca per l'hostilitat rebuda i es va refugiar a Medina. Aquesta fugida, coneguda com l'Hègira, marca l'inici de l'era musulmana. El 630, Mahoma va conquerir la Meca, que es va convertir en el centre espiritual de l'Islam. Va morir el 632.

L'Alcorà és el llibre sagrat dels musulmans, que recull les revelacions rebudes per Mahoma.

Després de la seva mort, la comunitat de fidels (umma) va ser guiada pels califes (successors). Tanmateix, els seguidors de Mahoma no van acceptar unànimement l'autoritat dels primers califes, la qual cosa va originar dues tendències principals dins de l'Islam:

• El sunnisme: Corrent majoritari (prop del 90% dels musulmans actuals), que segueix la Sunna (tradició del profeta) i accepta els primers califes.
• El xiisme: Corrent minoritari (prop del 10%), que considera que el successor legítim havia de ser Alí, gendre de Mahoma. Té una forta presència a l'Iran, entre altres llocs.

Els pilars de l'Islam, basats en l'Alcorà, són obligacions fonamentals per als creients:

• La Xahada: Professió de fe ("No hi ha més déu que Al·là, i Mahoma és el seu profeta").
• La Pregària (salat): Cinc cops al dia, orientats cap a la Meca (alquibla).
• L'Almoina (zakat): Contribució per ajudar els necessitats.
• El Dejuni (sawm): Durant el mes del Ramadà, des de l'alba fins al vespre.
• El Pelegrinatge (hajj): Viatge a la Meca almenys un cop a la vida, si es tenen els mitjans.

L'Islam també estableix certes prohibicions, com el consum de carn de porc i begudes alcohòliques. La mesquita és el lloc de culte comunitari.

L'Expansió de l'Islam

Els quatre primers califes (anomenats 'califes ben guiats', 632-661) van iniciar una ràpida expansió militar i religiosa. Van conquerir Egipte, Síria, Iraq i Pèrsia (actual Iran). També van avançar pel nord d'Àfrica, enfrontant-se als pobles berbers, i més tard van arribar a la península Ibèrica.

L'expansió va continuar cap a Europa, però van ser aturats pels francs a la batalla de Poitiers (732), retirant-se al sud dels Pirineus. Cap a l'est, van arribar fins a l'Afganistan i part de l'Índia.

Entre el 661 i el 750, tots els territoris conquerits van estar sota l'autoritat dels califes de la dinastia Omeia, amb capital a Damasc (Síria). Els califes governaven aquest vast imperi delegant poders en un primer ministre (visir) i nomenant governadors (emir o valí) per a cada província.

A partir del 750, la dinastia Omeia va ser enderrocada per la dinastia Abbàssida, que va traslladar la capital a Bagdad. Els Abbàssides van governar durant segles, tot i que el seu poder efectiu es va anar fragmentant.

El 1258, la invasió dels mongols i el saqueig de Bagdad van posar fi al califat Abbàssida, marcant la fi del domini polític àrab unificat sobre gran part del món islàmic, encara que la religió i la cultura islàmiques van continuar la seva expansió, especialment cap a Àsia.

Al-Àndalus: Conquesta i Emirat

Al segle VIII, va tenir lloc la conquesta musulmana de la península Ibèrica. Exèrcits musulmans, formats principalment per àrabs i berbers, van travessar l'estret de Gibraltar el 711, comandats per Tàriq ibn Ziyad. Van desembarcar a prop de l'actual Gibraltar (nom que deriva de Jàbal Tàriq, 'muntanya de Tàriq') i van iniciar la conquesta del regne visigot.

Els visigots es trobaven debilitats per lluites internes pel tron. El rei Roderic va ser derrotat i mort a la batalla de Guadalete (711). La desorganització visigoda va facilitar una conquesta relativament ràpida de la major part de la península.

L'Emirat Dependent (711-756)

El territori conquerit, anomenat Al-Àndalus, es va constituir inicialment com un emirat (província) dependent del Califat Omeia de Damasc. La capital es va establir a Còrdova. Des d'Al-Àndalus, els musulmans van intentar expandir-se més enllà dels Pirineus, però, com s'ha mencionat, van ser aturats a Poitiers (732).

L'Emirat Independent (756-929)

L'any 750, els Abbàssides van massacrar la família Omeia a Damasc. Un dels pocs supervivents, el príncep Abd al-Rahman I, va aconseguir fugir i arribar a Al-Àndalus. Allà, va obtenir el suport necessari per prendre el poder i, el 756, es va proclamar emir independent. Això significava que reconeixia l'autoritat religiosa del califa Abbàssida de Bagdad, però no la seva autoritat política. Així es va fundar l'Emirat Independent de Còrdova, que perduraria fins al 929, quan Abd al-Rahman III es proclamaria califa.