Orígens i Romanització del Català

Orígens del Català

El català procedeix del llatí parlat (vulgar), però al llarg de la seva història ha rebut influències lingüístiques diverses per substrat, superstrat i adstrat.

Trets de la Romanització

La romanització és el procés d'implantació en un territori de les lleis, els costums, la cultura i la llengua de l'Imperi Romà. La intensitat de la romanització va variar segons les diferents zones de l'imperi (Gàl·lies, illes Britàniques, Germània, Hispània, Alps, Grècia, centre d'Europa, illes mediterrànies, nord d'Àfrica). Aquest fet va tenir conseqüències lingüístiques; així, en aquells territoris on la romanització va ser poc intensa, va aparèixer una llengua menys semblant al llatí que en aquells altres on la romanització va ser més forta.

La romanització a Catalunya va seguir les següents etapes:

1. Segle II aC - Segle I aC: Arribada dels romans a Empúries (218 aC), romanització lleu, establiment dels romans a la zona tarraconense.
2. Segle I - V dC: Romanització més acusada.

La intensitat de la romanització a Catalunya varia segons les zones; així, hi ha zones de romanització profunda (al litoral), mitjana (a l'interior) i zones no romanitzades (a la Catalunya pirinenca), on la cristianització acaba el procés de llatinització (segles X-XI). La romanització va comportar un procés de substitució lingüística (fase de bilingüisme).

Influència del Llatí Vulgar

Un factor important en el tipus de romanització és la varietat del llatí que més va influir en la formació de la llengua romànica. Així, en l'origen del castellà va influir més un llatí més clàssic (escrit, estable, arcaïtzant, culte) implantat per funcionaris a la zona bètica, mentre que en el del català va influir un llatí més vulgar (evolució ràpida) implantat per mercaders i legionaris a la zona tarraconense, on les innovacions lingüístiques arribaven més ràpidament. El llatí clàssic i el llatí vulgar són les dues grans variants d'aquesta llengua, però també existien altres modalitats que van influir en l'evolució posterior de les diferents llengües romàniques: el llatí tardà, el llatí cristià, el llatí bíblic i el baix llatí.

El llatí vulgar és el que es parlava; per tant, no es pot saber com era exactament, sinó a grans trets. Les fonts de coneixement del llatí vulgar són les següents:

• Textos literaris vulgaritzats (correccions)
• Tractats tècnics
• Inscripcions amb vulgarismes
• Textos gramaticals correctius (Appendix Probi, segle IV)
• Textos religiosos cristians
• Glossaris explicatius en llatí tardà
• L'estudi de les semblances entre les llengües romàniques a través dels mètodes de la filologia comparada.

És en el llatí on trobem la base lèxica del català a través dels diferents tipus de paraules: mots populars, cultismes, semicultismes, dobles lingüístics, antropònims, topònims i hagiotopònims.

El llatí vulgar tenia uns trets que l'acostaven a les llengües romàniques i que l'allunyaven del llatí clàssic: fonètics (substitució de vocals llargues i breus per àtones i tòniques), morfològics (la desaparició dels casos de la declinació), sintàctics (desaparició de l'hipèrbaton), lèxics (incorporació de paraules procedents de les llengües germàniques).