Partenó d'Atenes: Anàlisi Arquitectònica, Història i Significat

Partenó: Documentació General

1.1 Nom de l'Edifici

Partenó

1.2 Identificació de l'Autor

Ictinos i Cal·lícrates

1.3 Cronologia i Època

Segle V a.C.

1.4 Ubicació de l'Obra

Acròpoli d'Atenes

1.5 Estil

Grec clàssic

1.6 Tipus d'Edifici

Temple religiós

1.7 Dimensions

Planta: 69,5m x 31m; columnes: 10,5m (alt) x 1,8m (diàmetre base)

Anàlisi Formal

2.1 Material

Marbre del Pentèlic i fusta

2.2 Sistema Constructiu

Arquitravat

2.3 Elements de Suport

Columnes formades per tambors superposats; murs exteriors de descàrrega.

2.4 Elements Suportats

Lentaulament format per: l'arquitrau, el fris i la cornisa, on s'aixecava una coberta de dos aiguavessos; i el frontó triangular decorat amb escultures.

2.5 Espai Exterior

El Partenó és un temple dòric octàstil, amb dos pòrtics hexàstils, i perípter monòpter. El temple s'alça sobre un estilòbat i dos estereòbats que donen accés a l'edifici des de qualsevol dels costats. Sobre aquests, s'aixequen sense base, les columnes dòriques, fortes, directes i grandioses, amb els fusts robustos i de baixa alçada, estriats. Els capitells, de formes senzilles, els conformen un equí i un àbac. El frontó era ple d'escultures, algunes de les quals encara es conserven. La façana principal del temple, com és habitual a totes les construccions religioses de l'antiguitat, mira cap a orient, donant l'esquena a l'entrada principal de l'Acròpolis.

2.6 Espai Interior

El Partenó era un edifici de planta rectangular, amb una cel·la interior, o naos, dividida en dues ales independents i que per tant feia necessari dues façanes. Ambós accessos eren a través de pòrtics hexàstils. El pòrtic oriental, que rep el nom de pronaos, servia d'antesala al recinte sagrat on es guardava la majestuosa estàtua criselefantina (ivori i or) de la deessa Atena envoltada per una columnata interior de dos pisos en forma de U. El pòrtic occidental donava pas a l'opistòdom, o partenó. Una sala presidida per quatre columnes jòniques, altes i més esveltes que les dòriques exteriors, a l'interior del qual es guardava el tresor del temple.

2.7 Elements Decoratius

El Partenó era força decorat amb escultures de Fídies i dels seus deixebles, actualment expoliades pels britànics. Però evidentment, la imatge més representativa de la decoració del temple del Partenó és sens dubte l'escultura crisoelefantina que es trobava dins la cel·la principal. Era una escultura de 12 m d'alçada de la deessa Atena esculpida per Fídies.

2.8 Estils

El Partenó adoptà unes proporcions atípiques i un nombre de columnes poc freqüent: vuit a les façanes principals i disset a les laterals. En aquest edifici hi predominen les línies rectes, on l'arquitectura grega prengué com a referent l'egípcia. El Partenó pertany a l'estil clàssic de l'arquitectura grega. Un estil emmarcat cronològicament dins dels segles V-IV a.C. Aquest és un estil caracteritzat per l'ordre, la raó com a eines bàsiques per aconseguir l'harmonia en les construccions. És un estil on la recerca de la bellesa artística passa per l'escala humana, antropocentrisme, l'equilibri en la proporcionalitat, mitjançant el sistema arquitravat.

Interpretació

3.1 Significació i Contingut

Al frontó oriental destacava el naixement d'Atena, i a l'occidental la disputa entre Atena i Posidó per la possessió de la ciutat d'Atenes. A les mètopes del fris exterior s'hi representaven diverses escenes de la Guerra de Troia, la Gigantomàquia, l'Amazonomàquia i la Centauromàquia. Al fris interior hi havia representada la processó de les Panatenees, celebració en honor de la deessa Atena que es feia cada quatre anys. El Partenó és el millor exemple de recerca de la perfecció i l'harmonia arquitectònica gràcies a l'ús excel·lent dels efectes òptics.

3.2 Funció

Religiosa

3.3 Context Històric

Durant el temps en què es va construir el Partenó, l'època clàssica, es va dur a terme la victòria contra els perses a les Guerres Mèdiques (499 - 429 a.C.) que va servir per iniciar un període de completa autonomia cultural i artística, amb epicentre a l'Atenes de Pèricles (461 - 429 a.C.), coetània a Sòcrates. Tot i així, l'arrogància Atenesa envers les altres polis, ciutats-estat, va ser l'inici de les Guerres del Peloponès (431 - 404 a.C.), lluites internes que varen propiciar la decadència econòmica de les ciutats-estat gregues. Aquesta situació va ser aprofitada durant el segle IV a.C. pels macedonis, que sota el lideratge d'Alexandre el Gran, van unificar totes les polis gregues i van aconseguir el somni hel·lènic de conquerir els dominis de l'Imperi Persa.

3.4 Innovacions, Influències i Aportacions

Els precedents del Partenó es poden buscar en un primer temple que no es va acabar mai i que fou substituït per la construcció actual. El que fa especial el Partenó són les correccions òptiques arquitectòniques. Línies que aparentment són horitzontals o verticals es corben o s'inclinen per corregir les distorsions òptiques que causa la perspectiva en el conjunt. Això passa, per exemple, en l'èntasi (o perímetre) de les columnes. També les columnes dels extrems estan més separades i s'inclinen cap a dintre. I l'entaulament i l'estilòbat es corben cap amunt. Les correccions òptiques no són exclusives del Partenó, perquè també n'hi ha al Temple de la Concòrdia d'Agrigent, que tanca la sèrie de construccions dòriques clàssiques.

3.5 Autor

Els autors varen ser Ictinos i Cal·lícrates, dels quals no s'ha conservat gaire informació. Els dos arquitectes van treballar al segle V a.C., durant l'època esplendorosa de Pèricles, que els va encarregar diverses construccions. Cal·lícrates va construir el temple jònic d'Atena Niké.

3.6 Entorn i Integració Urbanística

El Partenó forma part del complex urbanístic religiós de l'Acròpoli d'Atenes. La façana principal mira a l'est, el punt per on surt el sol, i dóna l'esquena a l'entrada del recinte, els Propileus. La seva ubicació al punt més alt del turó el converteixen en l'element vertebrador del conjunt d'edificis importants de l'Acròpoli, com els temples d'Atena Nike, del mateix Cal·lícrates, l'Erecteon o els Propileus.