La Patrística i el Pensament d'Agustí d'Hipona

La Patrística: Una de les primeres feines que van haver de fer els pensadors cristians va ser fer entendre el missatge de Jesucrist i diferenciar-lo d'altres pensaments. Altres vegades, van haver de defensar el cristianisme de les acusacions que els feien els seus enemics, i per aquest motiu se'ls coneix com a apologistes. Els pensadors que desenvoluparen aquesta feina són coneguts com a Pares de l'Església, i aquest període (segles II al VIII) com a patrística. S'acostuma a diferenciar aquests primers pensadors cristians en dos grups. El primer grup, representat per Tertulià (segles II i III), mantenia una actitud negativa cap a la filosofia. Per a Tertulià, els filòsofs són els amics de l'error i credo quia absurdum acostumava a dir que la fe és incomprensible (credo quia absurdum). El segon grup, representat per Justí d'Alexandria (segle II), considerava que la filosofia i la fe eren compatibles i afirmava que les obres filosòfiques estaven plenes de veritats cristianes.

Pensament d'Agustí: Agustí d'Hipona (354-430) va néixer a Tagaste, a l'Àfrica romana. Agustí era molt curiós i es va preguntar sempre com es podia arribar a conèixer les veritats fonamentals i quines eren aquestes. Per trobar una resposta a les seves preguntes, va introduir-se al maniqueisme, una secta creada pel persa Mani. Mani i els seus seguidors defensaven dos principis en lluita constant: el bé i el mal, la llum i la foscor. Més endavant, va canviar el maniqueisme per l'escepticisme. Ell mateix va adonar-se de la inconsistència de l'escepticisme, perquè qui dubta sap que dubta (si fallor, sum). Decebut amb el maniqueisme i l'escepticisme, l'any 387 es va convertir al cristianisme. Com a cristià, Agustí va continuar reflexionant sobre els límits del coneixement. Creia possible arribar a un coneixement sensible de les coses del nostre món, però es preguntava com arribem a conèixer les realitats fonamentals. Segons Agustí, tant la raó com la fe contribueixen a descobrir les veritats divines: la intellige ut credas (la raó ajuda l'home a aconseguir la fe) i la fe orienta la raó (ut intelligas). Per a Agustí, el coneixement superior, el de les veritats eternes, comença amb l'experiència interior o autoconsciència. En el nostre interior, pensa Agustí, trobem la veritat màxima: la consciència de l'existència de Déu. Però per conèixer totes les altres veritats, cal, a més a més, una il·luminació divina, imprescindible per assolir la saviesa. Així com el Sol fa visibles les coses, Déu ens permet conèixer les veritats eternes.

Pel que fa a la concepció de l'ésser humà, Agustí segueix el dualisme platònic: som, per una banda, una ànima immortal i, per altra banda, un cos mortal. Aquesta ànima no ha existit eternament, sinó que ha estat creada per Déu i està dominada pel cos. Tots els humans portem la marca del pecat original, i aquesta herència explica la nostra tendència a fer el mal. I el mal, pensa Agustí, és no-ésser, negativitat, privació, i com que Déu només ha creat l'ésser, el mal no prové de Déu. L'única forma d'aconseguir la salvació en aquestes condicions és mitjançant la gràcia divina, la qual cosa no implica que no haguem de ser responsables dels nostres actes. En efecte, Agustí distingeix entre la llibertat, que és l'anhel iberum arbitrium d'estimar Déu, i el lliure albir, que és la capacitat de decidir lliurement, debilitada pel pecat original.