Planificació Territorial i Urbanística a Catalunya: Guia Completa

Instruments de Planificació Territorial i Urbanística

La planificació del territori i l'urbanisme a Catalunya s'estructura a través de diversos instruments jeràrquics:

• Instruments de planificació territorial:
  • Pla Territorial General de Catalunya (PTGC)
  • Plans Territorials Parcials (PTP)
  • Plans Territorials Sectorials (PTS)
  • Plans Directors Territorials (PDT)
• Instruments de planificació urbanística:
  • Pla Director Urbanístic (PDU)
  • Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM)
  • Plans Parcials Urbanístics (PPU)
  • Plans Especials Urbanístics (PEU)

Plans Territorials Parcials (PTP)

Els Plans Territorials Parcials (PTP) són instruments de planificació territorial que agrupen diverses comarques per ordenar i gestionar el territori a escala supramunicipal, d’acord amb les directrius del Pla Territorial General de Catalunya (PTGC). Representen un acord sobre el futur del territori en l’àmbit regional, integrant aspectes de sostenibilitat, cohesió social i desenvolupament econòmic.

Sistemes Bàsics a Planificar pels PTP

• Sistema d’espais oberts: Inclou espais agraris, forestals i d’interès natural. Protecció segons nivells: protecció especial, preventiva o territorial.
• Sistema d’assentaments: Ordenació dels nuclis urbans, urbanitzacions i polígons industrials. Estratègies per al creixement (potenciat, mitjà, moderat) i reequilibri territorial.
• Sistemes d’infraestructures: Xarxes de mobilitat: Vies estructurants primàries i secundàries, ferrocarrils. Integració de sistemes logístics i infraestructures de transport.

Plans Territorials Parcials Existents a Catalunya

Catalunya està dividida en vuit àmbits territorials, cadascun amb el seu PTP:

• PTP Terres de Lleida
• PTP Regió Metropolitana de Barcelona
• PTP Alt Pirineu i Aran
• PTP Comarques Centrals
• PTP Comarques Gironines
• PTP Terres de l’Ebre
• PTP Camp de Tarragona
• PTP Penedès

Fases de Tramitació d’un POUM

El procés d'elaboració o revisió d'un Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) segueix diverses etapes:

• Iniciativa: L’ajuntament pren la iniciativa de redactar o revisar el POUM. Es poden realitzar consultes prèvies o un avantprojecte.
• Aprovació inicial: Es presenta el document preliminar per a la seva aprovació inicial pel ple de l’ajuntament. Es pot suspendre la tramitació de plans, projectes i llicències per un període màxim de dos anys en l’àrea sotmesa a l’elaboració del POUM.
• Exposició pública: Període d’exposició pública d’un mes durant el qual es poden presentar al·legacions. Es sol·liciten informes als organismes afectats, que tenen un termini d’un mes per respondre.
• Estudi i resposta: S’analitzen i responen les al·legacions i els informes. Si hi ha modificacions substancials, s’obre un nou període d’exposició pública.
• Aprovació provisional: Aprovació pel ple municipal amb majoria absoluta. S’envia a la Comissió Territorial d’Urbanisme (CTU) per a la seva revisió.
• Aprovació definitiva: La Generalitat aprova definitivament el POUM (termini de comunicació: 4 mesos). Pot aprovar, denegar, suspendre o retornar el document per completar tràmits pendents.

Documents que Formen Part del POUM

Un POUM complet inclou diversos documents essencials:

• Memòria: Text justificatiu que inclou els objectius, directrius, anàlisis demogràfics, socials i econòmics, i el programa de participació ciutadana.
• Plànols: Representacions gràfiques d’informació urbanística, ordenació i xarxes bàsiques.
• Normes urbanístiques: Regulació dels usos del sòl i de l’edificació, així com les ordenances municipals.
• Catàleg de béns a protegir: Llista dels elements immobles que cal protegir per raons culturals, paisatgístiques o ambientals.
• Estudi econòmic i financer: Previsions de despeses i ingressos derivats de l’aplicació del POUM.
• Avaluació ambiental estratègica: Informe sobre la sostenibilitat i els impactes ambientals del planejament.
• Memòria social: Definició d’objectius sobre habitatge social i altres mesures de cohesió.
• Programa d’actuació urbanística municipal: Pla d’etapes amb objectius i accions concretes per a l’execució del POUM.

Classificació i Qualificació del Sòl

Definició i Diferències

• Classificació del sòl: És el procés que determina els àmbits concrets en què es divideix el territori segons el seu règim urbanístic. Aquesta classificació afecta els drets i deures dels propietaris i està regulada per la llei i complementada pel planejament urbanístic. Es classifica en sòl urbà, sòl urbanitzable i sòl no urbanitzable.
• Qualificació del sòl: Determina els usos, intensitats i tipologies edificatòries per zones concretes dins de les classificacions establertes. També regula si un sòl té ús lucratiu (zones residencials, comercials) o no lucratiu (zones verdes, equipaments). Hi ha redistribució de drets i deures entre propietaris de sòls de diferent qualificació.

Classes de Sòl

• Sòl urbà: Terreny ja transformat que disposa de serveis bàsics (accés rodat, aigua, clavegueram i electricitat). Inclou dues subcategories:
  • Sòl urbà consolidat: Té la condició de solar i compta amb serveis bàsics; almenys dues terceres parts dels espais estan edificats.
  • Sòl urbà no consolidat: Necessita transformacions (reforma o millora urbana). Inclou sectors afectats per un pla de millora urbana o polígon d’actuació.
• Sòl urbanitzable: Terrenys que el POUM considera necessaris per al creixement demogràfic i econòmic del municipi. Subdivisions:
  • Delimitat: Sòl que ja té definits els elements bàsics per al seu desenvolupament.
  • No delimitat: Encara no disposa d’una ordenació concreta i detallada.
• Sòl no urbanitzable: Sòls protegits per valors paisatgístics, històrics, ambientals, culturals o per risc natural. Inclou terrenys inadequats per al desenvolupament urbà i aquells que es vol preservar per funcions agrícoles, forestals o ramaderes.

Característiques de l’Ordenació del Territori (OT)

• Component polític inherent: L’ordenació del territori (OT) és una expressió de les polítiques econòmiques, socials, culturals i ecològiques d’una societat. Està dirigida per decisions polítiques que busquen organitzar l’espai físic segons prioritats i valors establerts pels poders públics. L’OT busca racionalitzar l’ús del territori per corregir problemes i optimitzar els recursos, seguint directrius polítiques com la sostenibilitat, la funcionalitat i l’equitat social.
• Interdisciplinarietat tècnica: L’OT es concep com una disciplina que requereix coneixements tècnics de diverses àrees, com el medi ambient, l’urbanisme, l’economia i la sociologia, per anticipar i guiar el futur territorial. La planificació territorial s’entén com l’execució pràctica d’aquestes polítiques, elaborant plans normatius basats en criteris tècnics i científics per gestionar els espais i les activitats que hi tenen lloc.
• Procés jeràrquic i normatiu: La gestió del territori segueix un procés estructurat en tres fases: legislació, planificació i execució. Aquesta estructura garanteix que la implementació de les polítiques territorials sigui coherent amb els objectius establerts, respectant criteris tècnics.
• Capacitat prospectiva i correctiva: L’OT no només aborda problemàtiques actuals, sinó que també anticipa escenaris futurs, incorporant elements tècnics per dissenyar models territorials sostenibles i adaptatius.
• Impacte pràctic i social: Els processos de transformació urbanística generen valor, però també problemàtiques associades, com l’augment de desigualtats territorials o el consum de sòl. Per això, l’OT actua com un equilibri entre les necessitats polítiques i tècniques, amb un fort èmfasi en la participació democràtica per legitimar les decisions.

Criteris Clau de l’Ordenació del Territori

Sostenibilitat Ambiental

• Definició: Aquest criteri prioritza un ús responsable dels recursos naturals per assegurar que es mantinguin disponibles per a les generacions futures. Implica minimitzar l’impacte ambiental de les activitats humanes i protegir els ecosistemes.
• Respostes a dinàmiques contemporànies:
  • Canvi climàtic i riscos ambientals: La sostenibilitat ajuda a reduir la pressió sobre els recursos naturals i a gestionar els riscos associats a la degradació ambiental.
  • Urbanització dispersa i fragmentació: Promou un ús eficient del sòl per limitar la dispersió urbana, protegint espais naturals i agraris.

Eficiència Funcional

• Definició: Aquest criteri busca aconseguir els objectius territorials amb un ús òptim dels recursos disponibles, assegurant que les activitats humanes i les infraestructures estiguin ben coordinades o distribuïdes segons les necessitats del territori.
• Respostes a dinàmiques contemporànies:
  • Pressió sobre els recursos naturals: L’eficiència funcional permet una distribució més equitativa i racional dels recursos, evitant el malbaratament.
  • Transició tecnològica i financera: Millora la integració de noves tecnologies i serveis en el territori per maximitzar-ne els beneficis i minimitzar les desigualtats.

Equitat Social

• Definició: Aquest criteri garanteix que les decisions territorials tinguin en compte les necessitats de tota la població, assegurant que els beneficis del desenvolupament territorial arribin a tots els grups socials, equilibrant el creixement econòmic amb la cohesió social.
• Respostes a dinàmiques contemporànies:
  • Desigualtats socials i territorials: L’equitat social busca corregir aquestes desigualtats assegurant que les infraestructures i serveis bàsics siguin accessibles a tota la població.
  • Conflictes territorials: Fomenta una gestió territorial més participativa i inclusiva per reduir tensions entre sectors socials o regions amb interessos oposats.

Fases del Mètode d’Ordenació del Territori

• Consulta i vista inicial (Descripció): Es comença amb una observació i descripció del territori, considerant els seus elements físics, ecològics, socials, econòmics i culturals. Aquesta etapa permet fer una lectura integral del territori com un sistema.
• Anàlisi i diagnosi: Es realitza un estudi detallat dels elements identificats en la fase anterior. Inclou una anàlisi històrica, demogràfica i ecològica, amb un enfocament en les relacions entre aquests elements. Això condueix a una diagnosi per comprendre els problemes, potencials i oportunitats.
• Proposta i planificació (Prescripció): A partir de la diagnosi, es plantegen directrius i estratègies per a l’organització del territori. Aquesta fase defineix normes, reglaments i accions per a una gestió a curt, mitjà i llarg termini, amb un enfocament participatiu i democràtic.
• Implementació i regulació: Es posa en pràctica el pla establert, considerant la normativa i els mecanismes necessaris per regular les activitats que afecten el territori.
• Avaluació i revisió: Es monitora l’execució del pla, ajustant-lo segons sigui necessari per adaptar-se a canvis socials, econòmics o ambientals.

Importància de les Escales en l’Ordenació Territorial

• Escala macro: Aborda el territori a nivell global o nacional, considerant factors generals com el clima, la geografia i les polítiques macroeconòmiques. És essencial per a una visió estratègica de llarg abast.
• Escala meso: Focalitza en regions o zones intermèdies, permetent una anàlisi més específica que integra elements locals amb dinàmiques més àmplies.
• Escala micro: Es centra en unitats locals, com municipis o comunitats, i és fonamental per a l’aplicació concreta de les mesures del pla.

El Territori com a Sistema Socio-Ecològic

Relació entre Matriu Biofísica i Territorial

En l’ordenació del territori, la comprensió de la relació entre la matriu biofísica i la matriu territorial és fonamental, ja que són la base per entendre el funcionament del territori com un sistema dinàmic i interdependent.

La matriu biofísica proporciona els fonaments sobre els quals es desenvolupen les activitats humanes, mentre que la matriu territorial és el resultat de la capacitat transformadora de les societats humanes sobre el medi natural.

Aquesta interacció és bidireccional: les accions humanes alteren les condicions naturals, però també depenen dels límits i les possibilitats que estableix la matriu biofísica. Per exemple, una planificació urbana sostenible ha de respectar la capacitat d’absorció d’aigües subterrànies o la preservació de la biodiversitat.

El Territori com a Sistema Socio-Ecològic

El territori es defineix com un sistema socio-ecològic perquè integra components naturals i socials que estan profundament interrelacionats i interdependents:

• Component ecològic: Inclou els processos naturals i les dinàmiques de la matriu biofísica (ecosistemes, cicles hidrològics, biodiversitat, etc.). Aquests elements són essencials per garantir l’equilibri i la sostenibilitat del territori.
• Component social i humà: Engloba les activitats i estructures humanes que modifiquen i utilitzen els recursos naturals, com la urbanització, l’agricultura, el transport i la indústria. També inclou els aspectes culturals, econòmics i polítics.
• Dinàmiques adaptatives i evolutives: El territori és un sistema dinàmic i complex que evoluciona constantment en resposta a les interaccions entre la natura i la societat. Aquestes interaccions poden ser positives (renaturalització, planificació sostenible) o negatives (desforestació, contaminació, degradació del sòl).
• Visió integrada: Comprendre el territori com un sistema socio-ecològic implica adoptar una perspectiva sistèmica que integri les funcions ecològiques, socials i econòmiques. Això requereix abandonar la mera juxtaposició d’elements (com infraestructures o usos del sòl) i adoptar una visió estratègica que consideri les relacions, els fluxos i les xarxes del territori.

En definitiva, el territori com a sistema socio-ecològic ressalta la necessitat de veure’l no només com un espai físic sinó com un conjunt d’interaccions complexes entre humans i natura, la qual cosa és essencial per a una ordenació territorial coherent i sostenible.

El Pacte de les Alcaldies pel Clima i l’Energia

El Pacte de les Alcaldies pel Clima i l’Energia és una iniciativa europea destinada a promoure accions locals en matèria de clima i energia, amb l’objectiu de combatre el canvi climàtic i adaptar-se als seus efectes.

Objectius Principals

• Reducció d’emissions de CO₂: Les ciutats adherides es comprometen a reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle almenys un 40 % per al 2030 mitjançant accions en energia sostenible.
• Adaptació al canvi climàtic: Desenvolupar plans per enfortir la resiliència dels territoris als efectes climàtics.
• Promoció de l’energia sostenible: Impulsar fonts d’energia renovables i l’eficiència energètica.

Continguts Clau

Els signants del pacte han d’elaborar:

• Inventaris d’emissions de referència: Per monitoritzar el progrés en la reducció d’emissions.
• Plans d’Acció pel Clima i l’Energia Sostenible (PAESC): Documents que inclouen accions concretes per assolir els objectius.
• Informes periòdics: Per assegurar la transparència i l’avaluació contínua.

Evolució Cronològica

• 2008: Llançament com a Pacte d’Alcaldes (Covenant of Mayors) centrant-se en la sostenibilitat energètica.
• 2015: Ampliació per incloure l’adaptació al canvi climàtic, esdevenint el Pacte de les Alcaldies pel Clima i l’Energia.
• Actualitat: Amb més de 10.000 municipis adherits arreu del món, és un dels moviments més grans d’acció climàtica a escala local.

Fortaleses

• Dimensió col·laborativa: Facilita la cooperació entre municipis europeus i altres regions del món.
• Compromís polític local: Dona protagonisme als governs locals, essencials en la implementació de polítiques climàtiques.
• Accés a recursos: Proporciona eines, suport tècnic i accés a finançament europeu.
• Capacitat d’inspiració global: L’èxit europeu ha inspirat iniciatives similars fora d’Europa.

Febleses

• Dependència de recursos: L’efectivitat sovint depèn del suport financer i tècnic, que pot variar entre municipis.
• Compliment desigual: Algunes ciutats tenen més dificultats per assolir els objectius a causa de limitacions tècniques, financeres o polítiques.
• Complexitat en la implementació: L’elaboració i seguiment dels PAESC poden ser un repte per als municipis més petits.
• Falta de mecanismes coercitius: És un pacte voluntari, i no hi ha penalitzacions per incompliments.

Sistema d’Espais Naturals Protegits de Catalunya (SENP)

El Sistema d’Espais Naturals Protegits de Catalunya (SENP) és un conjunt de figures de protecció territorial establertes per garantir la conservació dels valors naturals i culturals del territori. Aquest sistema està alineat amb les polítiques internacionals i europees de conservació de la biodiversitat i promou un desenvolupament sostenible que integri la gestió del medi natural amb els usos humans.

Figures de Protecció

• Parcs Naturals: Espais amb alta diversitat ecològica que permeten activitats sostenibles. Exemples: Parc Natural del Delta de l’Ebre, Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.
• Parcs Nacionals: Àrees d’alt valor natural amb estricta protecció. Ex.: Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
• Reserves Naturals: Zones amb hàbitats sensibles o espècies amenaçades, amb accés limitat. Ex.: Reserva Natural de Sebes.
• Espais d’Interès Natural (PEIN): Xarxa d’espais regulats per la legislació catalana, sovint vinculats a la biodiversitat i el paisatge.
• Zones humides: Protecció especial segons la convenció Ramsar, com els Aiguamolls de l’Empordà.
• Espais de la Xarxa Natura 2000: Àrees designades per la Unió Europea per protegir hàbitats i espècies en perill.

Informe Estat de la Natura 2020

L’Informe Estat de la Natura 2020 ofereix una radiografia detallada sobre l’estat de la biodiversitat a Catalunya i destaca els impactes acumulatius de les activitats humanes i el canvi climàtic. Alguns dels resultats clau són:

Estat i Tendències

• Pèrdua continuada de biodiversitat: Un 25 % de les espècies han experimentat una disminució significativa en les darreres dècades. Els hàbitats agrícoles i els ecosistemes fluvials són els més afectats.
• Espècies en risc: El 50% dels hàbitats protegits es troben en un estat de conservació desfavorable. Augment del nombre d’espècies invasores, amb conseqüències negatives per als ecosistemes autòctons.
• Impactes del canvi climàtic: Alteracions en els cicles naturals de plantes i animals, amb migracions i extincions locals.

Canvi de Mirada sobre la Conservació de la Biodiversitat

• Visió integradora: Es planteja una gestió de la biodiversitat que transcendeixi els espais protegits i que integri la natura en tot el territori, incloent-hi les àrees urbanes i agrícoles.
• Focalització en la restauració ecològica: Es promou no només la preservació, sinó la recuperació activa d’hàbitats degradats.
• Participació i governança: Increment de la implicació de la societat civil i dels sectors econòmics en la conservació. Es fomenta la corresponsabilitat entre els diferents nivells administratius i la ciutadania.
• Adopció d’objectius vinculants: Marcant fites ambicioses alineades amb els objectius de l’Estratègia de Biodiversitat 2030 de la Unió Europea.
• Resiliència als canvis climàtics: Priorització d’accions que augmentin la capacitat d’adaptació dels ecosistemes al canvi climàtic.

El Concepte de Paisatge

Aproximació al Concepte

L’aproximació actual al concepte de “paisatge” està fortament influenciada pel Conveni Europeu del Paisatge (Florència, 2000), que el defineix com:

“Una àrea tal com és percebuda per la població, el caràcter de la qual és resultat de l’acció i interacció de factors naturals i humans”

Aquest enfocament reconeix el paisatge com un dret col·lectiu que afecta el benestar individual i social, i en promou la protecció, gestió i ordenació dins de les polítiques públiques.

Instruments de Planificació, Protecció i Gestió del Paisatge

La Llei 8/2005 de Protecció, Gestió i Ordenació del Paisatge de Catalunya estableix diversos instruments per abordar el paisatge de manera integral:

• Catàlegs de paisatge:
  • Què són: Documents descriptius i prospectius que identifiquen els valors del paisatge, el seu estat de conservació i els objectius de qualitat paisatgística que cal assolir.
  • Funcions: Proporcionen una base tècnica per integrar el paisatge en la planificació territorial i urbanística.
  • Relació amb l’ordenació del territori: Són un instrument clau per garantir la compatibilitat entre el desenvolupament econòmic i la conservació del paisatge en plans territorials parcials i sectorials.
• Directrius del paisatge:
  • Què són: Orientacions tècniques que fixen criteris per preservar, gestionar i millorar els paisatges en el marc de la planificació territorial.
  • Funcions: Guien les polítiques sectorials (infraestructures, turisme, agricultura) per assegurar que són compatibles amb els objectius de qualitat paisatgística.
  • Relació amb l’ordenació del territori: Integren el paisatge com a eix central en l’elaboració de plans d’ordenació territorial, garantint una visió coherent entre diferents nivells administratius.
• Cartes del paisatge:
  • Què són: Instruments de concertació voluntària entre agents públics i privats per promoure accions de millora del paisatge.
  • Funcions: Fomenten la participació ciutadana i el compromís col·lectiu en la gestió del paisatge.
  • Relació amb l’ordenació del territori: Ofereixen un marc d’acció concreta per als territoris locals, complementant les polítiques generals amb iniciatives específiques.
• Estudis i informes d’impacte i integració paisatgística:
  • Què són: Documents que analitzen l’impacte visual i paisatgístic de projectes específics i proposen mesures correctores.
  • Funcions: Asseguren que qualsevol intervenció en el territori respecti els valors paisatgístics.
  • Relació amb l’ordenació del territori: Garantitzen que els projectes urbans o infraestructurals s’integrin harmònicament en el seu entorn.
• Fons per a la protecció, gestió i ordenació del paisatge:
  • Què són: Instruments financers destinats a promoure accions de millora i conservació del paisatge.
  • Funcions: Faciliten l’execució de projectes que tinguin com a objectiu assolir els objectius de qualitat paisatgística.
  • Relació amb l’ordenació del territori: Reforcen la implementació d’instruments com els catàlegs i les directrius del paisatge mitjançant el suport financer.