Poblament, Urbanisme i Globalització: Reptes Actuals

Les Ciutats i els Sistemes Urbans

El poblament i la densitat de la població: La manera com la població es distribueix sobre el territori es coneix com a poblament. Un indicador molt útil per saber com es distribueix la població en una zona concreta és la densitat de població. Existeixen dos tipus de poblaments:

• Urbà
• Rural: Les activitats principals són l'agricultura i la ramaderia, però en l'actualitat també en trobem dedicades al sector serveis, com l'oci i el turisme.
  • Poblament rural concentrat: Poblacions rurals agrupades en un únic nucli.
  • Poblament rural dispers: Viure, majoritàriament, en cases aïllades o en diversos nuclis molt petits escampats pel territori.

El continu rural-urbà: El fenomen del continu rural-urbà implica una dispersió de la població des dels centres urbans cap a les àrees perifèriques, observable especialment en les grans ciutats europees com Londres, París, Barcelona i Madrid. Aquest canvi s'ha vist accentuat durant els últims anys, sobretot durant la pandèmia del 2020, motivat pels alts preus de l'habitatge i el teletreball. Això ha conduït a una disminució de la població en els centres urbans i a un augment en les àrees rurals i periurbanes. A Barcelona, per exemple, la població empadronada va disminuir en més de 26.500 habitants entre el gener de 2020 i el gener de 2022, atribuït principalment a la COVID-19 i a la migració cap a municipis més petits en comarques allunyades. Aquest canvi ha generat un creixement demogràfic i una activitat econòmica notable en sectors no tradicionals, com els serveis, en les zones rurals.

El model tradicional de ciutat compacta ha evolucionat cap a les anomenades ciutats difuses, especialment a les perifèries de les àrees metropolitanes:

• Ciutats compactes: Alta densitat de població, amb construccions que ocupen poc espai entre elles i edificis que guanyen alçada per compensar la manca de sòl.
• Ciutats difuses: Es distingeixen per un creixement extensiu, dispers i de baixa densitat d'edificació, amb un consum elevat de recursos com el sòl i l'aigua.

L'espai rururbà fa referència a àrees on els límits entre el rural i l'urbà són difusos. Abans dedicats principalment al sector primari, ara també inclouen activitats industrials i de serveis com magatzems, autopistes, parcs eòlics, camps fotovoltaics i estacions depuradores d'aigües residuals. Aquests espais, de recent aparició, estan creixent en freqüència, demostrant que la divisió tradicional entre el món rural i urbà ja no és adequada per comprendre el poblament d'una regió. L'espai central d'una ciutat, on hi ha la concentració més gran de població i es desenvolupen principalment activitats del sector terciari, s'anomena àrea urbana. Les àrees situades fora d'aquest nucli, però integrades funcionalment amb la ciutat, es coneixen com a àrees suburbanes i periurbanes.

• Àrees suburbanes: Predominança d'elements i estils de vida urbans sobre els rurals, amb grans conjunts de cases adossades o unifamiliars en urbanitzacions de gran extensió.
• Àrees periurbanes: Concentren importants serveis (centres comercials, centres d'oci, estadis, etc.) i infraestructures (centrals de mercaderies, autopistes, etc.) que són utilitzades pels habitants de les àrees urbanes properes.

El Poblament a Catalunya

A Catalunya, diversos factors naturals, històrics i socioeconòmics han resultat en una distribució desigual dels nuclis de població pel territori. Així, es poden trobar diversos tipus de poblament:

• Poblament rural concentrat: Present principalment a la zona pirinenca i als sectors occidental i septentrional del país.
• Poblament rural dispers: Es manté especialment al sector nord-est de Catalunya, al nord-est del riu Llobregat.
• Nuclis grans de població concentrada: En l'anomenada "Catalunya Nova", com la ciutat de Lleida.
• Nuclis urbans de desenvolupament relativament recent: Estretament vinculats als canvis econòmics, com la industrialització i la terciarització de l'economia, molts dels quals estan situats als voltants de les ciutats més importants.
• Zones rururbanes: Cada vegada més comunes, on els límits entre el rural i l'urbà són difusos.
• Una gran àrea metropolitana a la costa central, al voltant de Barcelona, que inclou ciutats amb un entorn de 200.000 habitants com Sabadell, Terrassa, Badalona i l'Hospitalet de Llobregat.

El gran nombre d'habitants i d'activitats econòmiques, les millores i l'expansió dels sistemes de transport públic i privat, i l'ampliació de la quantitat i capacitat de les vies de comunicació terrestre han provocat transformacions en l'estructura interna de les àrees urbanes de Catalunya. Aquestes transformacions inclouen:

• Expansió de la superfície urbana, amb la integració de nous municipis, impulsada per l'expansió de la xarxa de comunicacions i un gran consum de sòl.
• Dispersió de la població i les activitats econòmiques, amb l'estancament del creixement de la ciutat central i un augment de la població als municipis adjacents, generant fenòmens d'urbanització difusa.
• Especialització funcional dels espais urbans, amb la creació de grans centres comercials, àrees logístiques, parcs tecnològics, zones d'oci i residencials de diferents nivells socials, impulsant desplaçaments constants entre residències, llocs de treball i zones comercials.
• Increment del consum de sòl per a usos urbans a causa de la construcció de residències secundàries en urbanitzacions turístiques destinades principalment a caps de setmana o activitats turístiques.

Avantatges del Model de Ciutat Compacta

El model de ciutat compacta ofereix diversos avantatges respecte al model difús: estalvia consum de sòl, promou les activitats econòmiques, fomenta la vida social i cultural, redueix distàncies i facilita la implantació de serveis com el transport públic, l'enllumenat o les xarxes de clavegueram. La mobilitat és clau per afirmar que les ciutats compactes, tot i els seus problemes, són més sostenibles que les difuses, on els desplaçaments en vehicle privat solen ser necessaris per a la distància més grossa entre habitatges, llocs de treball i serveis. No obstant això, el principal inconvenient del model compacte és quan la densitat de població creix excessivament i no es poden proporcionar els serveis necessaris, podent generar problemes sanitaris o socials.

La Ciutat com a Ecosistema

Les ciutats, que ocupen cada vegada més territori, tenen un impacte ambiental creixent i poden ser considerades ecosistemes, ja que són sistemes organitzats amb elements vius, inorgànics i intercanvis de materials i energia amb l'entorn. Tot i les diferències, les grans ciutats comparteixen característiques comunes:

• Baixa capacitat de producció biològica, amb una gran dependència de l'entorn.
• Consum elevat d'energia, productes manufacturats i matèries primeres com l'aigua.
• Generació de grans quantitats de residus.
• L'expansió urbana contínua comporta canvis en l'ús del sòl, sovint associats amb especulació.

La Sostenibilitat de les Ciutats

Les ciutats són sistemes delicats, molt dependents d'altres sistemes i amb una tendència a créixer sense límits, posant en perill el seu equilibri humà i ecològic. Per tal de promoure la sostenibilitat urbana, tant la ciutadania com les administracions públiques han de considerar les dinàmiques ecològiques i prendre mesures com:

• Reduir el volum de deixalles: Mitjançant la recollida selectiva i el reciclatge per fomentar la reutilització.
• Promoure el transport col·lectiu: Recolzant els desplaçaments amb transports públics, que consumeixen menys energia i generen menys contaminació.
• Fomentar les energies renovables: En serveis urbans com l'enllumenat i la senyalització, reduint la dependència d'energies contaminants.
• Crear i conservar espais verds: A les ciutats i als entorns naturals, afavorint la biodiversitat i millorant la qualitat de vida urbana.
• Protegir els espais agrícoles: Evitant la conversió dels terrenys agrícoles en altres usos no agrícoles per preservar la seva capacitat productiva i la relació amb l'entorn urbà.

La Forma Urbana i el Planejament Urbanístic

Morfologia i Estructures Urbanes

Es pot planificar el creixement de les àrees urbanes? Les ciutats d'arreu del món presenten formes molt diverses; totes, però, prenen forma a partir de l'articulació existent entre els diferents tipus d'espais (espais edificats, solars buits, vies públiques...) i elements del territori (relleu, cursos fluvials, pendents...). L'estudi de les formes urbanes s'anomena morfologia urbana.

La interrelació que s'estableix entre els espais construïts, els no construïts i el conjunt d'interrelacions entre els elements formals i els funcionals d'una ciutat s'anomena estructura urbana.

Per comprendre la configuració urbana, és crucial analitzar els factors que han influït en el creixement de les ciutats al llarg del temps. Aquests es divideixen principalment en dos tipus: els factors naturals (ubicació, clima, relleu, recursos hídrics, sòl i materials de construcció disponibles) i els factors antròpics (tecnologia, infraestructures de comunicació, economia, consideracions defensives, política, legislació i estètica urbana).

Els elements clau que formen l'estructura urbana inclouen la parcel·lació (acció de donar una forma i una mida a les parcel·les), la xarxa viària (permet la circulació entre les diferents àrees i l'accés a les parcel·les), els espais construïts (permet la circulació entre les diferents àrees i l'accés a les parcel·les) i els espais lliures (espais no construïts, generalment d'ús públic). Aquests elements donen lloc a diversos tipus de teixits urbans:

• Reticular: Teixit regular en forma de quadrícula, típic de ciutats grecoromanes i modernes com els eixamples urbans.
• Orgànic: Adaptat a la topografia, amb una forma irregular característica de nuclis urbans medievals compactes.
• Radial: Organitzat al voltant d'un punt central, amb vies que irradien des d'aquest punt, pot incloure vies de circumval·lació.
• Lineal: Basat en un eix viari principal amb edificis i vies que s'estenen a banda i banda. És més modern i menys comú.

La majoria de ciutats grans presenten una forma urbana de collage, amb teixits urbans planificats en diferents etapes històriques i amb criteris urbanístics diversos.

Els Agents Urbans

En la configuració de l'espai urbà intervenen diversos agents urbans, amb interessos que sovint entren en conflicte:

• Propietaris del sòl: Busquen benefici econòmic a través de la creació d'espais urbans en les seves propietats.
• Promotors, empreses immobiliàries i entitats financeres: Centrades en la construcció, venda i lloguer d'habitatges, locals comercials i naus industrials, i en la concessió de préstecs per obtenir rendiments.
• Propietaris d'empreses industrials: Poden influir en la transformació urbana traslladant fàbriques als polígons perifèrics, alliberant terrenys per a altres usos.
• Ciutadans i teixit social: Exerceixen pressió perquè els usos del sòl satisfacin necessitats col·lectives d'habitatge i serveis, contribuint a democratitzar la vida municipal a través de la participació ciutadana en processos com audiències públiques o consultes populars.
• Organismes públics: Representen la ciutat o el país i tenen la responsabilitat de decidir els usos del sòl i l'orientació del creixement urbà, establint normatives, concedint permisos d'obres i prenent decisions que afecten profundament l'espai urbà i la seva qualitat.

El Planejament Urbanístic

El planejament urbanístic és la planificació de com organitzar el creixement i desenvolupament de les zones urbanes, coordinant la vida i les activitats en aquestes àrees. És essencial per regular la influència i l'activitat dels diversos actors interessats en la configuració de l'espai urbà.

Un aspecte clau de l'urbanisme és com la legislació classifica i valora econòmicament el sòl, ja que això determinarà el planejament i desenvolupament dels usos urbans, la protecció de les àrees agrícoles i la delimitació dels espais protegits pels seus valors naturals. La legislació assigna diferents usos i condicions d'edificació al territori, especificant els drets i deures relacionats amb cada ús. Aquests inclouen:

• Sòl urbà i sòl urbanitzable, destinats a usos residencials, industrials, logístics i de serveis del sector terciari.
• Sòl no urbanitzable, destinat a usos rústics, forestals, de valor paisatgístic, agrícola de protecció, protecció d'espais naturals i altres activitats autoritzades.

L'Ordenació del Territori a Catalunya

El creixement sostenible i equilibrat de les ciutats requereix un bon planejament urbà; de manera similar, el territori d'un país també necessita una ordenació adequada. A Catalunya, el planejament territorial s'adapta a les directrius de la Unió Europea, coneguda com a Perspectiva Europea d'Ordenació del Territori (PEOT). Té com a objectius la cohesió econòmica i social a través d'un desenvolupament policèntric i equilibrat, la preservació del patrimoni natural i cultural, i una major competitivitat equilibrada del territori europeu. A Catalunya, el Pla Territorial General de Catalunya (PTGC) és l'eina principal per al planejament territorial. Aquest estableix els objectius generals d'equilibri territorial i guia la resta de plans subordinats, tant territorials com urbanístics. Els Plans Territorials Parcials (PTP) defineixen els objectius d'equilibri territorial per a cada una de les vuit àrees de Catalunya i orienten les accions futures. Aquests plans inclouen:

• Conservació d'espais i elements naturals d'interès general per al territori.
• Preservació o expansió de terres agrícoles o forestals d'especial interès.
• Promoció d'usos específics en àrees determinades del territori.
• Identificació de nuclis de població amb funcions dinamitzadores i reequilibradores.
• Localització de grans infraestructures de comunicació, sanejament i energies, així com grans equipaments d'interès general.

El PTGC vetlla per la coherència dels plans territorials parcials i sectorials que l'han de desenvolupar.

El planejament territorial abasta diversos nivells, des de l'abast general fins al detallat. Els plans territorials estableixen els usos del territori i les principals estratègies en termes d'espais oberts, assentaments i infraestructures. Paral·lelament, els plans urbanístics es centren en el desenvolupament urbà dels municipis. Els plans territorials sectorials se centren en àmbits específics com els espais naturals protegits o les infraestructures de transport. Exemples d'aquests plans inclouen el Pla d'espais d'interès natural, el Pla d'infraestructures del transport de Catalunya, el Pla de transports de viatgers de Catalunya i el Pla territorial sectorial d'infraestructures de gestió de residus municipals.

Exclusió Social i Desigualtats Urbanes

L'exclusió social a les ciutats és un fenomen complex que aborda diversos aspectes:

• Desequilibris interns a les ciutats: Hi ha una clara divisió entre barris benestants amb serveis adequats i altres zones que han crescut sense planificació, mancant dels serveis bàsics. Aquesta situació és present a nivell mundial, destacant-se països com Brasil. No obstant això, aquest fenomen també es troba en ciutats dels països més rics.
• Pobresa i exclusió social: La pobresa és un factor de risc per a l'exclusió social, però no l'únic. Durant el 2020, moltes persones van patir problemes econòmics seriosos a causa de la reducció de l'activitat econòmica, com els Expedients de Regulació d'Ocupació (ERO) i els Expedients de Regulació Temporal d'Ocupació (ERTO).
• Pobresa energètica: Moltes persones tenen dificultats per accedir a l'energia necessària per viure dignament, ja sigui per la falta de subministrament, costos elevats o baixos ingressos.
• Risc d'exclusió social per raons d'habitatge: Les persones sense llar, tant "sensesostre" com "sense llar", es troben en situació de risc. Aquest problema és creixent a ciutats com Barcelona, Madrid, París, Nova York i San Francisco, afectant les capes més marginades de la societat.
• Pobresa extrema: Es produeix quan una persona no té cobertes les necessitats bàsiques com ara alimentació, salut i habitatge, i no té accés a serveis públics ni mecanismes de suport de l'Estat.
• Lloguer social: Oferit per les administracions públiques, ofereix habitatges en règim de lloguer a preus assequibles per a persones en risc d'exclusió social.
• Factors d'exclusió social per raons de gènere, edat i procedència: Els rols de gènere, la situació laboral i familiar, l'edat i l'origen geogràfic són factors rellevants en l'exclusió social. Les polítiques socials públiques i la igualtat d'oportunitats són essencials per abordar aquests problemes en l'àmbit comunitari.

Catalunya i Espanya en un Món Globalitzat

La Globalització de l'Economia

La globalització no és un procés estàtic, sinó que està subjecta a canvis i turbulències. Factors com ara els canvis tecnològics, les tensions geopolítiques, les crisis econòmiques i els moviments socials poden influir en la direcció i la intensitat del procés de globalització en el futur. Per tant, és important reconèixer la naturalesa dinàmica de la globalització i estar atents als seus canvis i repercussions en els diferents àmbits de la vida humana.

El Procés de Globalització Econòmica

El procés de globalització econòmica ha experimentat canvis significatius amb l'aparició de noves tecnologies. En la societat postindustrial, el sector econòmic dominant són els serveis de diverses categories, com ara comercials, financers, logístics, de recerca, turístics i de lleure. Aquest canvi ha portat a una fragmentació i deslocalització de la producció industrial, amb moltes fàbriques traslladant-se a països menys desenvolupats. Durant el segle XXI, han sorgit idees de relocalització i reindustrialització a causa dels inconvenients de tenir una gran part de la indústria allunyada, especialment evidents durant el confinament del 2020. Això ha portat a propostes com la fomentació de la relocalització de les produccions estratègiques per part del Parlament Europeu i la promoció d'un renaixement industrial europeu per part de la Comissió Europea.

Característiques del Sistema Capitalista Globalitzat

• Interdependència dels sistemes productius internacionalment.
• Manca de capacitat de decisió dels estats en la seva economia.
• Possibilitat d'obtenir productes d'arreu del món.
• Augment dels serveis d'informació i cultura.
• Mobilitat geogràfica: llibertat de desplaçaments de la població en el món (que no de residència).
• Lliure circulació de capitals.
• Concentració de capitals (multinacionals, monopolis, oligopolis).
• Externalització empresarial: contractar una altra empresa d'un altre país per a un servei concret.
• Beneficis: inversió en el país on es produeix o, el més sovint, repatriació al país d'origen.

Globalització i Interdependència Econòmica

La globalització és un procés que uneix totes les economies del món en un sistema únic, augmentant la interdependència entre les diferents parts de la producció i limitant la capacitat dels estats per prendre decisions independents sobre les seves economies. Aquest fenomen ha penetrat tots els racons del planeta, sense cap país completament fora del seu abast.

La interdependència econòmica implica que les crisis econòmiques, bèl·liques o sanitàries que ocorren en una part del món afecten inevitablement la resta del planeta, a causa de factors com la distribució desigual dels recursos naturals i els interessos econòmics dels fabricants.

Encara que la globalització presenta febleses, desequilibris i és afectada per circumstàncies inesperades, continua sent un procés vigent i durable. Tot i els problemes d'estabilitat, desigualtat i sostenibilitat que genera, la globalització segueix sent una força significativa en el món actual.

A partir del 2014, la Xina ha superat els Estats Units com l'economia més gran del món en termes de PIB ajustat per PPA, i genera més riquesa que tota la Unió Europea considerada com una sola economia. Altres importants potències econòmiques inclouen l'Índia, el Japó, Alemanya i Rússia, els quals, junts, produeixen més de la meitat de la riquesa anual mundial.

Glossari

• Producte Interior Brut (PIB): Mesura el valor de tots els béns i serveis produïts en un període -normalment un any- en una economia.
• Paritat del Poder Adquisitiu (PPA): És una mesura dels preus en diferents països que utilitza els preus de béns específics per a comparar el poder adquisitiu absolut de les monedes dels països.
• Índex de Globalització KOF: Mesura la connectivitat, integració i interdependència global dels països en les esferes culturals, ecològiques, econòmiques, polítiques, socials i tecnològiques.

Globalització i Sostenibilitat

Un dels principals problemes de la globalització és la sostenibilitat ambiental, econòmica i social. La descentralització de la producció industrial implica un augment del transport i la logística, amb vaixells, flotes d'avions, trens i camions que travessen el món per transportar mercaderies. Això produeix gasos d'efecte hivernacle i residus que contaminen l'aire, l'aigua i la terra, la qual cosa comporta un impacte ambiental significatiu.

La sostenibilitat i la viabilitat econòmica del sistema global actual varien segons la regió; això genera grans desequilibris i pot provocar problemes socials i humanitaris. En regions d'Àfrica o d'Amèrica Llatina, la producció industrial és mínima i la seva riquesa prové dels recursos naturals, que es venen als països més rics sense control sobre els preus, que es determinen en borses com les de Chicago, Londres o Hong Kong.

Els Intercanvis en un Món Globalitzat

En el context dels intercanvis, es distingeixen dos tipus: intercanvis amb fluxos visibles, que impliquen moviments físics de béns i mercaderies, i els intercanvis amb fluxos no visibles, que es refereixen a la transferència de serveis, informació, dades o coneixements.

Els fluxos visibles en el comerç internacional es divideixen en tres categories: productes energètics, agrícoles i industrials. El mercat energètic està dominat pels hidrocarburs, essencials per a l'economia i la seguretat nacional. El comerç agrícola inclou productes com cereals dels països desenvolupats i productes tropicals dels països menys desenvolupats. El comerç d'articles industrials, com vehicles, electrònica i maquinària, constitueix la major part del comerç global, amb la Xina destacant com a principal fàbrica i exportador mundial.

Els fluxos no visibles inclouen el moviment de capital i informació. La globalització i les tecnologies modernes faciliten la transacció de productes financers sense restriccions frontereres, amb els mercats financers globals permetent la circulació massiva de capital diàriament. La informació també circula ràpidament, especialment amb internet, donant accés immediat a la informació des de diversos dispositius, cosa que ha convertit el control de la informació en un objectiu clau per a empreses i governs.

Els Indicadors Socioeconòmics

Els indicadors socioeconòmics són dades que ofereixen una visió ràpida de la situació social i econòmica d'una àrea. Aquests inclouen el PIB per habitant, l'esperança de vida, la taxa d'analfabetisme, la mortalitat infantil i altres. L'ús d'aquests indicadors proporciona una mesura del benestar d'una societat, però per una visió més precisa, s'utilitzen índexs com l'Índex de Desenvolupament Humà (IDH), el PIB per paritat del poder adquisitiu (PPA) i la taxa de mortalitat infantil per a menors de cinc anys. L'IDH, basat en salut, educació i estàndard de vida, és una eina útil per avaluar el desenvolupament d'una societat, mentre que el PIB per PPA permet comparacions precises del PIB entre països. La taxa de mortalitat infantil també és crucial per avaluar el benestar infantil i reflecteix diversos factors com la nutrició, els serveis de salut i l'entorn en què creixen els nens.

Les Activitats Primàries al Món

• Sector primari: Inclou activitats econòmiques dedicades a l'extracció de productes naturals.
• Principals activitats: agricultura, ramaderia, pesca i explotació forestal.
• Abans de la revolució industrial, era el sector més important.
• Avui dia, encara és essencial per a la subsistència humana.
• Activitats agràries: Aquestes activitats transformen el medi natural, modificant el paisatge de la Terra.
• Depenen de factors com el clima, disponibilitat d'aigua, relleu i tipus de sòls.
• Ocupen aproximadament el 38% de la superfície terrestre.
• Hi ha dos tipus principals de sistemes agraris: subsistència i comercials, amb implicacions diferents per a la diversitat agrícola i els mercats locals.

La Revolució Verda

• Iniciada als EUA durant els anys 60 i 80, va tenir un gran impacte en la producció agrícola mundial.
• Norman Borlaug va jugar un paper clau en l'augment de la productivitat agrícola mitjançant el desenvolupament de varietats de cultius més productius.
• Aquesta revolució va contribuir a satisfer la demanda alimentària d'una població creixent.

Sector Secundari

Divisió:

• Es divideix en indústria i construcció.
• Tradicionalment, els factors de localització inclouen la disponibilitat de recursos, mà d'obra i proximitat als mercats.
• Avui dia, altres factors com els socioeconòmics i polítics també influeixen en la localització de les indústries.

Sector Terciari o de Serveis

• Comprèn una àmplia gamma d'activitats destinades a satisfer les necessitats de la societat.
• Aquest sector és extremadament divers i inclou serveis com la sanitat, educació, transport, banca, comerç, etc.

Sector Quaternari

• Inclou serveis d'alta intel·ligència com la recerca científica, el desenvolupament tecnològic i les finances.
• Tot i que tradicionalment s'inclou dins del sector terciari, la seva importància creixent ha donat lloc a la seva consideració com a sector especialitzat.

Els Tres Sectors Econòmics a la Unió Europea

• Sector primari: La UE dóna prioritat a aquest sector amb polítiques com la PAC i la PPC per garantir la productivitat, estabilitat dels mercats i l'aprovisionament d'aliments.
• Sector secundari: Encara que menys dominant en una societat postindustrial, la UE busca fer aquest sector més sostenible i competitiu.
• Sector terciari: És el principal generador de riquesa i ocupació a la UE, amb polítiques que promouen la lliure circulació de persones i serveis.
• Sector quaternari: Té una importància creixent, especialment en àrees com la recerca científica i les finances, i és considerat un sector en si mateix per la seva especialització.