La poesia catalana del segle XX

La poesia va seguir les tendències anteriors a la Guerra Civil: la tradició simbolista i l’avantguardista, una poesia hermètica, que connecta amb les preocupacions metafísiques i religioses de l’època.

Poesia simbolista

Influència de Carles Riba. Destaca la metàfora i el símbol i autors com Xavier Caso i Josep Carner des de l'exili.

Poesia avantguardista

Experimenta amb el llenguatge i recursos visuals, destaca Joan Brossa. A la seua obra és present la denúncia social.

Realisme social

Destaquen Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Pere Quart amb el realisme social, exposició de la realitat amb la cruesa persuè servisca de denúncia de les injustícies causades per la dictadura. Es caracteritza per una actitud profètica del poeta, la descripció de realitats amargues de la guerra i la postguerra, el destinatari és la societat i la poesia esdevé narrativa.

Els setze Jutges

Es va formar un grup de cantants (Els setze Jutges) format per Raimon, Lluis Llach i Joan Manuel Serrar, que van ser perseguits per la censura a causa de la intenció política de les seues cançons.

Transició

Els últims anys del franquisme i la transició estan dominats per joves poetes que tenen en comú el rebuig del realisme i un afany d’experimentar amb el llenguatge. Destaquen Mercè Marçal i Josep Piera.

Vicent Andrés Estellés

L’obra de Vicent Andrés Estellés va tindre gran difusió durant els anys 70.

Durant els anys 50 publica “Ciutat a cau d’orella”, obra on és present la misèria de la postguerra. El poeta se’ns mostra com un cronista de la realitat. Les vivències del poble són les vivències del poeta. Hi trobem els trets temàtics dels poetes de postguerra de tradició simbolista, però amb un estil propi de la poesia realista.

Al “Llibre de meravelles” el poeta vaga per la València de postguerra i als anys 75 redacta l’obra “Mural del País Valencià”, on domina l’alegria i l’orgull de ser valencià.

La poesia d’Estellés aporta: l’exposició crua de la realitat quotidiana, fam, mort, amor, sexe i el dol de la postguerra, l’estil col•loquial elevat a categoria de llengua literària, referències a la cultura popular, la ironia i la paròdia, la teatralitat i la narrativitat, que explica històries que formen part de la cultura de l’entorn.

Salvador Espriu

L’obra poètica de Salvador Espriu va evolucionar des de l’existencialisme fins a una poesia més realista.

En l’existencialisme, destaca l’obra “Cementiri de Sinera”, el poeta plora la mort dels éssers estimats i la del país.

En el realisme social, en els anys 60 publica “La pell de brau”, on apareixen la guerra entre germans i la demanda de pau, perdó i intolerància envoltades amb una simbologia d’arrels hebraiques.

Les principals característiques de la seua obra son: la densitat i l’hermetisme amb símbols procedents del món antic, l’aparició de mots que esdevenen símbols, relacionat amb la mort i amb la llengua, temes com la mort d’éssers estimats, de la llengua i del compromís del poeta amb el seu poble, la ironia, la sàtira i la recreació mitològica com a recurs utilitzat per satiritzar, denunciar i moralitzar.