Poesia catalana: simbolisme i realisme

La poesia catalana als anys 70

Simbolisme i experimentalisme

Al començament de la dècada dels 70, amb obres com Els miralls de Pere Gimferrer i Poesia rasa de Joan Brossa, la poesia catalana es decanta cap al simbolisme i l'experimentalisme. Es tracta d'una poesia molt elaborada formalment i que deixa de banda el compromís social i el realisme.

Aquesta poesia no realista, que en pocs anys es convertí en hegemònica, presenta les característiques següents:

• El poeta introdueix el lector dins d'un text o d'un discurs que no necessàriament conté una anècdota o un argument.
• La paraula poètica deixa de ser utilitzada per a narrar i passa a suggerir, a ser imaginativa i ambigua, i la connexió amb el simbolisme, l'avantguarda, el surrealisme, etc.
• Els poetes reivindiquen la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social, el desig de modernitat i l'afany d'universalisme.

En l'actualitat destaquen dues tendències: d'una banda, trobem els poetes que busquen la musicalitat del vers i, de l'altra, els que participen del corrent estètic i ètic inaugurat per Gabriel Ferrater, centrat en la realitat del "jo".

Vicent Andrés Estellés (1924-1993)

V.A.E. és el poeta més gran del País Valencià des del s. XV. En la seva obra hi ha al·lusions constants a la guerra i la postguerra que el mateix poeta va viure, convertint-se en símbol de la recuperació cultural al País Valencià dels anys 70.

La temàtica que tracta Estellés en la seva obra són la poesia amorosa, cívica i quotidiana. Algunes de les aportacions d'Estellés a la lírica són el seu llenguatge literari, directe i senzill, forjat sobre la llengua poètica dels clàssics valencians, especialment d'Ausiàs March, i la llengua col·loquial que aprengué a l'Horta durant la seva infantesa.

A més, busca el contrast o trencament amb la tradició més actual i la intenta suplir per la tradició clàssica. També fa ús de comparacions i adjectius qualificatius que li donen un ritme lent a la seva poesia.

V.A.E. va deixar una abundant obra editada i també inèdita. La seva influència actual entre els poetes valencians ha estat providencial i l'han convertit en un clàssic de les nostres lletres.

Salvador Espriu (1913-1985)

Salvador Espriu va ser un dels escriptors més importants de la postguerra i un dels poetes més destacats de la nostra literatura. La seva obra es caracteritza per la barreja d'un intel·lectualisme extrem i d'un descriptivisme sovint mordaç. La riquesa idiomàtica i la representació històrica que va aconseguir als anys 60, la converteixen en una de les més importants.

Amb l'obra La pell de brau, representa el naixement de la poesia cívica dels anys 60 i, a través de la creació simbòlica dels mites de Sinera i de Sefarad, Espriu recorda el món destruït per la Guerra Civil i la necessitat de reconciliació. Els seus poemes són un cant a la fraternitat, la llibertat i a l'entesa entre contraris. D'altra banda, també reflexiona sobre la vida, la mort i l'univers mític i personal.

La poesia d'Espriu és densa i hermètica, plena de símbols de procedència diversa. Llegir Espriu exigeix un bagatge cultural que permeti desxifrar tot el seu món mític.

Miquel Martí i Pol (1929-2003)

Miquel Martí i Pol és el poeta més llegit i popular de les últimes dècades a Catalunya. El seu to popular el feia accessible a tots els públics sense perdre el favor de la crítica ni les instàncies acadèmiques. La seva constant referència a la situació social i nacional catalana havien fet que molts dels seus poemes fossin citats per polítics i altres dirigents socials, i que molts cantants posessin música a les seves creacions, cosa que contribuí encara més a la seva popularitat.

La seva poesia fou un temps interior, personal i subjectiu, amb un temps obert, exterior i social. La suma d'aquestes dues veus configuren en un tot la seva poesia, que ha evolucionat segons els esdeveniments de la seva vida i els canvis i les transformacions de la societat catalana.

La poesia de postguerra a Espanya

Després de la Guerra Civil, va sorgir a Espanya una època de repressió referent a l'expressió. La poesia de postguerra va seguir les línies bàsiques de la lírica anterior a la guerra: la poesia simbolista i una poesia que explota la línia de recerca oberta per les avantguardes. Així, van sorgir diverses tendències literàries influenciades, en gran part, pels esdeveniments que acabaven d'ocórrer.

D'aquestes, podem destacar:

• La poesia d'influència simbolista: és la resposta a la tendència dels escriptors d'evadir-se del món que els envolta, els quals, mitjançant el simbolisme, s'inspiraren en corrents dels anys 30. La seva temàtica se centra en temes metafísics com Déu o la mort i està representada per Carner, Carles Riba i Salvador Espriu.
• La poesia avantguardista: és un corrent que segueix la línia del surrealisme i combina tradició i modernitat. Destaca J.V. Foix. D'altra banda, altres escriptors se centraren més en les arts plàstiques, com Josep Palau i Fabre i Joan Brossa.
• La poesia realista: és una nova tendència de la poesia com a expressió de la realitat quotidiana, caracteritzada perquè els seus poemes s'entenen com a opinions i expressions escrites en un llenguatge senzill, amb un estil lliure i narratiu per a un públic ampli. Destaquen Vicent Andrés Estellés, Pere Quart i Salvador Espriu.