La Poesia del Segle XX: Tendències i Autors Clau

La poesia del segle XX

Tendències: En acabar la II Guerra Mundial, la poesia inaugura nous camins. La gran experimentació de les avantguardes no desapareix de sobte, va atenuant-se a mesura que s'obren altres dos camins d'expressió:

• Postsimbolisme: es busca una poesia pura que fa servir símbols per expressar sentiments i emocions. És el model poètic que ocupa les dècades dels anys quaranta i cinquanta. Destaquen Salvador Espriu o Carles Riba.
• Poesia social: entre els anys cinquanta i seixanta, pren força una nova manera d'entendre la poesia. Una poesia social, que parla de la realitat i del món de cada dia. Els temes i la manera d'expressar-se pretén ser entenedora per arribar al màxim de persones. És el model que van seguir Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí i Pol.

Vicent Andrés Estellés: la veu d'un poble

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - 1993). Va ser redactor del diari Las Provincias, fins que l'obligaren a acceptar una jubilació forçosa, durant la Batalla de València, en la transició política. És el poeta valencià més influent del segle xx, autor d'una obra molt extensa.

El seu poemari més conegut és Llibre de meravelles, el gran poema de la València de postguerra, amb imatges crues, belles, eròtiques, amoroses i quotidianes de la capital durant els anys quaranta i cinquanta i dels pobles que l'envolten. Estellés va elaborar un gran poemari dedicat als pobles i les ciutats del País Valencià amb l'obra Mural del País Valencià. De la mà d'Ovidi Montllor, que va posar música a diversos poemes seus, es popularitzà i es convertí en un símbol cívic dels valencians.

La Festa Estellés

Vicent Andrés Estellés és el poeta valencià més popular i universal del segle xx. Per a retre-li homenatge, cada any s'organitzen més de cent festes Estellés, al voltant del dia 4 de setembre, la data del seu naixement. Es tracta de festes de la poesia, amb música i lectura de poemes. Repartiu-vos fragments de poemes, per parelles, i prepareu un recital poètic entre tota la classe, la vostra «Festa Estellés de la Poesia».

Salvador Espriu

(Santa Coloma de Farnés 1913-1985). Va estudiar Dret i Història. Escrigué obres narratives com Ariadna al laberint grotesc i teatrals com Antígona o Primera història d'Esther. Salvador Espriu va conrear poesia elegíaca, satírica i didàctica. En Cementiri de Sinera recorda la infantesa a Arenys de Mar, marcada per la guerra i la mort. En La pell de brau parla de la tragèdia de Sepharad, destruïda per la guerra entre germans, reivindica la llibertat i la justícia i postula l'entesa entre els diferents pobles ibèrics.

Maria-Mercè Marçal

(Barcelona, 1952-1998). Llicenciada en Filologia Clàssica. Debuta amb l'obra Cau de llunes. Des d'aleshores publica diversos llibres entre els quals destaquen obres com Bruixa de dol, Sal oberta, Desglaç o Llengua abolida. Va ser novel·lista i traductora. L'any 1973 va ser cofundadora de l'editorial de poesia Llibres del Mall. Va ser una escriptora compromesa i una activista política i social. Ha esdevingut símbol del feminisme. Alguns poemes seus han estat musicats per cantautores com Maria del Mar Bonet o Mireia Vives.

De la postguerra al segle XXI

El final de la guerra civil espanyola i la dictadura de quaranta anys van tindre conseqüències molt negatives per a la cultura. De primer, molts artistes hagueren d'exiliar-se i fugir de la persecució, a Europa o a Amèrica. De segon, els que es quedaren van viure la prohibició d'usar el valencià als àmbits formals (periodisme, escola, universitat, administració...). En tercer lloc, hi ha la censura, un tribunal que revisa tot el que es vol expressar o publicar d'acord amb les idees de la Dictadura i prohibeix el que no li agrada. L'exili organitza la resistència cultural com pot, des de països com ara Mèxic, l'Argentina o França. La situació de la nostra cultura arriba al seu moment més crític. Hi ha un exili exterior, autors i autores que se'n van a altres països, i un exili interior, intel·lectuals que es queden però que no poden publicar les seues creacions. La situació només comença a suavitzar-se cap als anys seixanta i setanta. Amb la mort de Franco (1975) i la transició a la democràcia, hi ha un fort moviment social de reivindicació de la llengua, la cultura, la política i la identitat pròpies.