La poesia de Miquel Martí i Pol i la renovació teatral

La poesia de Miquel Martí i Pol

La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho. En primer lloc, cal fer una breu introducció sobre Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, Osona, 1929-2003), poeta, traductor i que també ha fet nombroses col·laboracions musicals ja que els seus poemes han estat musicats per Lluís Llach, M. del Mar Bonet, Paco Muñoz... i recordar que ha sigut un dels nostres poetes més guardonats. Entre els premis que ha obtingut destaquen el Premi Nacional de Literatura i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, a més, ha estat proposat com a candidat al Premi Nobel de Literatura en diverses ocasions. La seva obra poètica s'ha traduït a moltes llengües. La seva poesia de qualitat no s'entén sense el seu compromís amb el poble, la seva condició obrera i una malaltia, l'esclerosi múltiple, que l'acompanyarà tota la vida. La poesia de Martí i Pol té un caire autobiogràfic i la podem classificar en diverses etapes: de vegades els seus temes vénen condicionats per la seva malaltia i són la solitud, l'angoixa i la presència de la mort: Vint-i-set poemes en tres temps. Superada aquesta etapa, es renova amb l'actitud d'agafar-se a la vida i d'apostar clarament pel futur amb optimisme: Quadern de vacances. En aquest context de represa vital, al final dels anys setanta, publica Els bells camins i un llibre de poesia amorosa, Estimada Marta. Aquesta obra estava dedicada al seu nou amor, un segon matrimoni després de la mort de la seva primera esposa. En els llibres que publica durant els anys noranta, la poesia presenta un nou tombant, definit pel desconcert, el desencís i la inseguretat. Al Llibre de les solituds fa una reflexió sobre el país en el vessant polític i social.

La renovació teatral

Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70. Com a introducció cal assenyalar que durant la postguerra, la dictadura controlava totalment l'activitat teatral i imposà el teatre en castellà. No obstant això, durant els anys 50 i 60, el franquisme començà a autoritzar algunes obres en la nostra llengua que hagueren de patir la censura prèvia i la limitació de publicitat en premsa i ràdio. Malgrat els entrebancs, es va produir una certa recuperació del teatre a Barcelona on se representa Salvador Espriu, Primera història d'Esther i altres autors coetanis. Tanmateix a València, es viu una situació de diglòssia: teatre culte en castellà i teatre humorístic i popular en valencià. El sainet era l'estrella. Durant els 60, en els cercles universitaris es comença a fer un nou teatre independent que buscava un públic amb cert nivell cultural. Aquest teatre seguia els nous corrents europeus: el teatre avantguardista, el surrealista, l'absurd. En els 70, apareixen grups que oferixen espectacles amb noves tècniques dramàtiques com el mim o la provocació. Les companyies teatrals que podem destacar són: Els Joglars dirigits per Albert Boadella, que en aquesta època fan teatre èpic de bandolers; Els Comediants, que representen al carrer; Dagoll-Dagom i La Fura dels Baus que porten a terme poderoses i agressives imatges plàstiques. Quant als autors, els dramaturgs més importants són: Benet i Jornet, Jordi Teixidor i Rodolf Sirera.