Poesia, Teatre i Assaig Català: Temes Clau i Autors Destacats

Característiques Bàsiques de la Poesia Actual

En primer lloc, una breu introducció sobre el context social des dels anys 70 fins a l’actualitat: fi del franquisme, reconeixement dels drets lingüístics, creació d’editorials, nous premis literaris... un marc que facilita la divulgació d’obres literàries. Quant a la poesia, els nous poetes formen una gran varietat de tendències i estils, tenen en comú el rebuig del realisme anterior i un afany d’investigar i innovar amb el llenguatge que serà un instrument d’indagació en la intimitat pròpia. El poeta experimenta, la seua poesia és hermètica, formalista i amb influències avantguardistes. Els autors que podem destacar són: Pere Gimferrer, Els miralls, usa procediments avantguardistes com l’escriptura automàtica i la intertextualitat per reconstruir el seu món íntim. Jaume Pérez Montaner, L’heura del desig, per a qui les reflexions íntimes; Joan Valls, Salvador Jáfer, Josep Piera, Lluís Alpera i Marc Granell són altres poetes rellevants.

La Poesia de Martí i Pol

Breu introducció sobre Miquel Martí i Pol (1929-2003) poeta, traductor i que també ha fet col·laboracions musicals ja que els seus poemes han estat musicats per Lluís Llach, M. del Mar Bonet, Paco Muñoz… ha sigut un dels nostres poetes més guardonats; destaquen el Premi Nacional de Literatura i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, a més, candidat al Premi Nobel de Literatura en diverses ocasions. La seua poesia de qualitat no s’entén sense el seu compromís amb el poble, la seua condició obrera i una malaltia, l’esclerosi múltiple, que l’acompanyarà tota la vida. La poesia de Martí i Pol té un caire autobiogràfic i la podem classificar en diverses etapes:

• De vegades els seus temes vénen condicionats per la seua malaltia i són la solitud, l’angoixa i la presència de la mort: Vint-i-set poemes en tres temps.
• Superada esta etapa, es renova amb l’actitud d’agafar-se a la vida i d’apostar clarament pel futur amb optimisme: Quadern de vacances.
• En Llibre de les solituds fa una reflexió sobre el país en el vessant polític i social.

Renovació Teatral Des de la Postguerra Fins als 70

Cal assenyalar que durant la postguerra, la dictadura controlava l’activitat teatral i imposà el teatre en castellà. No obstant això, als 50 i 60, el franquisme començà a autoritzar obres catalanes que hagueren de patir la censura prèvia i la limitació de publicitat en premsa i ràdio. Es va produir una certa recuperació del teatre a Barcelona on es representa Salvador Espriu i altres coetanis. Tanmateix a València, es viu una situació de diglòssia: teatre culte en castellà i teatre humorístic i popular en valencià, el sainet era l’estrella. Durant els 60, en els cercles universitaris es comença a fer un nou teatre independent que buscava un públic amb cert nivell cultural. Aquest teatre seguia els nous corrents europeus: el teatre avantguardista, el surrealista, l’absurd. Als 70 apareixen grups amb noves tècniques dramàtiques com el mim o la provocació. Les companyies teatrals que podem destacar són: Els Joglars dirigits per Albert Boadella, que fan teatre èpic de bandolers, els Comediants, que representen teatre al carrer, Dagoll-Dagom i La Fura dels Baus que porten a terme poderoses i agressives imatges plàstiques. Quant als autors, els dramaturgs més importants són: Benet i Jornet, Jordi Teixidor i Rodolf Sirera.

Manuel de Pedrolo

Pedrolo és un dels escriptors més llegits de la postguerra, conegut com a novel·lista (narrativa de més gruix de la nostra literatura), la seua producció teatral consta de tretze obres centrades en la llibertat i amb influències del teatre de l’absurd de Beckett o Ionesco, que pretenia transformar les tècniques escèniques per a mostrar la inútil lluita de l’ésser humà contra la irracionalitat del món actual, amb arguments desbaratats, personatges buits i diàlegs incoherents. Trià aquest corrent per burlar la censura franquista. Cruma (1957) és la seua obra més acostada al corrent absurdista. Presenta una situació inicial absurda, estructura circular, temps històric i espai atemporals amb personatges anònims. Homes i no (1958), Situació bis (1963) i Darrera versió per ara (1971), on els protagonistes aconsegueixen actuar contra el determinisme exterior. El seu teatre és una reflexió rigorosa sobre l’existència humana i els seus eterns interrogants: la solidaritat, el conformisme davant la realitat, l'afany de revolta i les seues dificultats, la recerca del coneixement, la incomunicació; aquests conflictes suporten unes situacions tancades, angoixants i els personatges estan sotmesos a accions rutinàries i inútils.

Característiques Bàsiques del Teatre Actual

A partir del 70 els nous camins teatrals es concreten:

• Investigació de nous espais escènics. Les companyies improvisen espais i sovint representen les obres al carrer.
• Rebuig del teatre escrit a priori. Algunes companyies elaboren el text a l’interior del grup. Rebutgen la figura de l’autor teatral que escriu sol. Per exemple, Els Joglars.
• Importància de la figura del director escènic. És qui decideix els detalls de tot allò que s’ha de representar: Companyia Flotats, Companyia del Teatre Lliure.
• Rebuig de la visió occidental del teatre. Davant la crisi ha augmentat l’interès i la investigació per les formes teatrals africanes i sobretot orientals (Xina, Japó), més rituals i simbòliques.
• Barreja de mitjans expressius. Tot és vàlid en l’expressió teatral. Les noves tecnologies penetren, barreja tècniques antigues com el mim (Tricicle) i el circ (Els Comediants) amb la projecció cinematogràfica de l’obra sobre una pantalla amb actors que de sobte la travessen (La Cubana).

Obra Teatral de Josep Maria Benet i Jornet

El teatre de Benet i Jornet, d'inspiració realista, es basa, sovint, en tècniques d'origen literari (fulletó, ciència-ficció, còmic, etc.). Tracta la problemàtica dels que van viure la postguerra i les seues limitacions, i denuncia l’actitud d’aquells que una vegada van aconseguir el benestar econòmic i una posició s’oblidaren de les penúries que havien passat. Entre les seues obres cal destacar: Berenàveu a les fosques, La desaparició de Wendy, Quan la ràdio parlava de Franco,... Però si hui dia és conegut és per serials televisius en català de gran audiència: "Poble Nou", "Rosa", "Nissaga de Poder", "Laberint d'ombres", "Ventdelplà" i “El cor de la ciutat”. Poble Nou, primera telenovel·la en català. La base eren dos temes: el canvi de fortuna d'una família i la contraposició entre el vell i el nou. L’acció situada a Barcelona. L'eix central d'una família tradicional, els Aiguadé, la vida dels quals canviava quan a la mare li tocava la loteria. Així, van aparéixer divorcis, adulteris, paternitats no reconegudes, homosexuals, sida... La història, molt catalana, havia de contribuir a la integració social, a més de ser un vehicle clau per a la normalització lingüística. S’intentaven transmetre valors tolerants a través de la història dels personatges.

L’Assaig de Joan Fuster

Joan Fuster (Sueca 1922-1992) com a assagista, figura clau de la literatura catalana del S. XX. Intel·lectual compromès amb la recerca de la identitat valenciana. La seua dedicació a l’assaig és amplíssima, va escriure assaig humanístic, sociopolític i d’història cultural. El seu estil és fresc, desenfadat, carregat de fórmules col·loquials. La seua mirada és subtil, irònica... L’assaig fou especialment perseguit durant els primers anys de la postguerra, era considerat perillós per la seua forta càrrega ideològica. Fuster hagué de véncer en la seua trajectòria intel·lectual moltes adversitats: censura, hostilitats, falta de mitjans, absència d'ambient cultural, silenci dels mitjans de comunicació del País Valencià… Entre les obres humanístiques destaquen: El descrèdit de la realitat (1955), una reflexió sobre la funció de l’art, sobre la capacitat creadora de l’home, Diccionari per a ociosos (1964) i L’home mesura de totes les coses (1967), que tracten de la crisi de valors de l’home contemporani. Els sociopolítics són més polèmics i influents: Qüestió de noms (1962), analitza la polèmica pel nom de la llengua que afebleix la consciència nacional dels valencians. Nosaltres els valencians (1962), una reflexió sobre el passat i el present dels valencians, s’analitzen les nostres frustracions com a poble: l’autoodi, la manca d’una força social compromesa... planteja la presa de consciència nacional dels valencians com a fet indispensable per a la construcció del nostre futur.

Joan F. Mira

Tracta els seus temes amb frescor i brevetat, tendeix a la síntesi, té eficàcia suggestiva superior. L’article d’opinió és, en les seues mans, un assaig en miniatura. Ha après de Fuster els recursos essencials d’aquest art. Bo en el suggeriment i soltesa en l’argumentació. Maneja molt bé la ironia i és un mestre de l’adjectiu. Va conformar la seua llengua literària a partir del model de Fuster. Aprofundint alhora en el català literari, pulcre i funcional dels anys cinquanta i en l’estimat llenguatge familiar, ha aconseguit una prosa viva i genuïna, flexible i clara, que li serveix per modelar assajos breus i incisius, o per bastir les propostes narratives més ambicioses que s’han produït al País Valencià en la nostra llengua. En els seus assajos, Mira parla per ell mateix. Obliga el lector a estar d’acord/desacord amb el seu punt de vista. L’obliga, a reflexionar-hi, a assajar-se pel seu compte. En cada article, entre bromes i veres, hi ha una incitació al diàleg, o al debat; una llibertat interior del poeta. Quan Mira observa algo, la comparança s’estableix entre allò que ens descriu i el que passa en aquest desbaratat país nostre. Joan F. Mira és un nacionalista intel·ligent i constant, ha modelat una prosa precisa, elegant i ordenada. Un estil que s’adequa al tema i en cap moment es desfigura en la vulgaritat de l’autocelebració.