Poesia trobadoresca: amor, feudalisme i metàfores

Text expositiu és expressar informació o idees amb la intenció de mostrar i de fer més comprensibles els conceptes esmentats. Es tracta de transmetre idees o dades organitzades, perquè al receptor decideixi amb llibertat.

Exemples expositius són: documents i informes tècnics, monografies, articles de revistes científiques, cursos, articles periodístics de seccions especialitzades, conferències...

Entre les característiques generals dels textos expositius, destaquen la claredat i la senzillesa en els seus enunciats, l'ordre i, inexcusablement, l'objectivitat.

Solen presentar una estructura que facilita la comprensió, el record i la reproducció del seu contingut.

Text narratiu és el missatge en prosa - parlem del literari - que conta fets i accions ficticis que es desenvolupen d'una manera lògica en un temps i en un espai, i en els quals intervenen personatges. Tota obra narrativa presenta sempre una situació inicial, alterada per un conflicte o problema, que dóna pas al nus o evolució, que conduirà al desenllaç.

Argumentatiu és el text en què es defén una idea aportant un conjunt de raons que la justifiquen. En el discurs argumentatiu es pretén modificar l'opinió d'un destinatari, refermar o aconseguir la seua adhesió o fer que admeta una determinada situació, enfocament o tesi.

Trobem textos argumentatius en els editorials i els articles d'opinió dels diaris, en el món de la publicitat, en els judicis, concretament en les exposicions de l'advocat defensor...

Va aparéixer en l'Europa de la baixa edat mitjana, en el context del sistema de corts feudals, en què un senyor feudal regia un feu al servei.

Al final del segle XI, a Occitània aparegueren trobadors que feien composicions poètiques amb música, escrites en llengua occitana, dita llavors provençal o llengua d'oc.

Trobadors i trobairitz. El primer trobador occità del qual tenim notícia és Guillem de Peitieu. Alguns dels més importants van ser Bernat de Ventadorn, Bertran de Born, Arnaut Daniel, Jaufré...

Món feudal i metàfora feudal. La poesia dels trobadors cal interpretar-la en el món feudal en el qual va néixer i va morir. En aquest context s'entenen els papers de l'amor cortès, que es relacionen amb els de la societat feudal. És el cas de la metàfora feudal a través de la qual el trobador es dirigeix a l'amada. A ella s'adreça en masculí - midons, el meu senyor - perquè ell esdevé vassall d'ella. A la cort hi ha el perill del gilos, que és el senyor feudal real que pot assabentar-se dels amors ocults del trobador i la seua dama.

Cançó. Composició amorosa que busca la seducció de la persona estimada. Alba. Expressa la frustració per la separació dels amants en traspuntar el dia. Sirventés. Composició burlesca emprada per a desacreditar i atacar un rival. • Pastorel·la. Composició que narra els amors entre un trobador i una pastora. - Planh o plany fúnebre. Cant trist posterior a la mort d'algú que s'estimava. Altres: Balada, composició per a ser ballada; Maldit, poema d'odi a l'amada.

La mètrica trobadoresca, de la qual és hereva la nostra poesia, el recompte de síl·labes de cada vers es fa fins a l'última síl·laba tònica. El vers més habitual, durant l'edat mitjana, és el decasíl·lab, amb cesura a la quarta síl·laba. L'estrofa més freqüent és l'octava.

Llengua occitana va ser la llengua de prestigi, la koiné lingüística, per a la poesia trobadoresca. La proximitat entre el català i l'occità va afavorir els trobadors catalans.