El problema ment-cervell i els animals racionals

El progrés científic ha desplaçat la polèmica clàssica entre materialistes, dualistes i espiritualistes a un terreny nou: el del problema ment-cervell. El descobriment dels complexos circuits neuronals implicats en moltes conductes humanes com la percepció, el llenguatge o les emocions ha dut molts filòsofs a pensar que els fenòmens mentals són el resultat d'un conjunt de processos fisiològics que tenen lloc a l'interior del nostre cervell. Des de posicions properes al materialisme, com és el cas de l'emergentisme, o bé pròximes al dualisme, com en el cas de la teoria de Popper dels tres mons, es defensa que ment i cervell són coses relacionades però diferents. Entre els trets propis dels estats mentals n'hi ha dos que val la pena remarcar especialment. El primer és la subjectivitat i ens recorda que tot acte mental és una vivència íntima, personal i intransferible. El segon tret distintiu del món mental és la intencionalitat. A diferència dels processos físics, els fenòmens mentals es refereixen sempre a alguna cosa i tenen un significat. Segons Popper, els fenòmens físics pertanyen a un nivell de realitat que anomena món 1, mentre que els fenòmens mentals, que sorgeixen a partir del 1, constitueixen un àmbit diferenciat anomenat món 2. Encara hi hauria un món 3, format per les construccions culturals humanes i, per tant, sorgit del món 2. Els tres nivells interaccionen entre ells i s'influeixen mutuament. Quan ens preguntàvem si la ment i el cervell són o no la mateixa cosa donvem per descomptat que ens referim sempre a éssers humans, és a dir, a éssers dotats d'un cos material i, potser també, d'una ment espiritual. Aquest va ser almenys el projecte del matemàtic Alan M. Turing el qual, cap al 1950, va idear un test per comprovar si el funcionament de la ment humana és distingible del d'una màquina.

Si algú ens demana una definició d'ésser humà, de ben segur que la primera que ens ve al cap és aquella de 'animal racional'. Aquesta definició la va posar en circulació Aristòtil, fa més de dos mil anys i el cert és que després de tant de temps i de molts esforços per millorar-la encara es manté. L'ésser humà seria, així, l'ésser intel·ligent, el qui pot escapar de les subjeccions del medi i elevar-se per completar el món i mirar de comprendre'l. La religió, l'art, la filosofia i la ciència serien les seves produccions més característiques. La imaginació i la raó lògica, els instruments que les fan possibles. De tot això es despren que ser racional és pensar, i pensar és com parlar en veu baixa. L'ésser que pensa és l'ésser que parla i aquest sembla ser un tret específicament humà. Segons Freud, la consciència no és sinó la punta de l'iceberg de la nostra personalitat, la part que aflora a l'exterior i sobre la qual tenim control. Per sota d'ella resta amagat l'inconscient, constituït per una amalgama d'impulsos irracionals -de tipus vital i eròtic els uns, i agressius i destructius, els altres-. Els instints, cecs i amorals, explicarien la majoria d'activitats antisocials i violentes de les persones. La pressió ferotge que la censura exerceix contra aquests impulsos seria responsable dels conflictes psíquics i de moltes conductes patològiques. En síntesi, les idees freudianes desfan l'equació psiquisme = racionalitat, que durant segles pocs van gosar discutir. Els somnis, els lapsus o les manifestacions patològiques ja no són percebuts com anomalies inexplicables, sinó com a símptomes del combat aferrissat que mantenen la raó i els instints.