Quim Monzó: l'autor català més popular

En primer lloc cal fer una breu introducció sobre la figura literària de Quim Monzó.

Nascut a Barcelona, ha publicat nombroses novel·les, contes i llibres amb reculls d'articles periodístics seus, també ha traduït obres d’importants autors estrangers. A més, les seues obres han estat traduïdes a més de vint llengües i ha guanyat diversos premis literaris. També cal dir que les seues freqüents col·laboracions als mitjans de comunicació (televisió i ràdio) han contribuït a fer-lo un dels autors catalans més populars.

Les seues narracions curtes reflecteixen la nostra societat actual perquè destaquen els aspectes més ridículs de la vida quotidiana des d’un punt de vista gens innocent com en Uf, va dir ell.

D’altra banda, en el llibre de contes L’illa de Maians (No tinc res per posar-me, Halitosi) indueix el lector a reflexionar sobre la societat consumista actual, la falta de valors, les manies i paranoies urbanes, la tirania de les màquines, etc, usant l’humor agre. Mireu el conte de “El perquè de tot plegat”.

Pel que fa als seus recursos literaris, Monzó és un escriptor que barreja dos registres: un que podríem anomenar realista i líric; l'altre, fantàstic i grotesc. Té una voluntat de renovació formal i temàtica. Sap jugar de manera virtuosa amb les paraules i usa la ironia i fins i tot el sarcasme.

Durant el període de postguerra la poesia seguirà diverses tendències

la poesia pura, la poesia avantguardista, la poesia realista i social dels anys 60 i la poesia més intimista dels 70 esdevindrà el gènere representatiu de les essències nacionals.

És precisament a l'exili americà on es publiquen els dos llibres de poemes més importants de la immediata postguerra: Nabí, de Josep Carner (1941) i Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943) en ambdós casos amb influències simbolistes. Paral·lelament, Josep Vicenç Foix reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes.

Als anys 60, la menor pressió de la censura fa possible l'aparició d'una poesia de caràcter més realista i de compromís polític. És l’anomenat realisme històric o social i els seus màxims representants seran Pere Quart, sense oblidar autors de renom com ara Miquel Martí i Pol. Cal destacar també Gabriel Ferrater, Les dones i els dies i el tractament novedós dels seus temes: l’erotisme franc i el pas del temps. Sense oblidar els poetes valencians Lluís Alpera o Vicent Andrés Estellés.

En iniciar-se la dècada dels 70, però, es van produir un seguit de fets que van marcar un tomb de la poesia. Els autors de l'anomenada «generació dels setanta» - Francesc Parcerisas, Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot, Josep Piera, Salvador Jàfer, Joan Navarro o Marc Granell - canviaran l'accent del social a l'individual, i influïts pel simbolisme i el surrealisme, tensaran al màxim les possibilitats expressives de l'idioma per a donar eixida al seu desassossec vital.