Quim Monzó: mestre de la narrativa curta catalana

Els contes de Quim Monzó sorprenen i pertorben.

Cada una de les paraules que escriu Quim Monzó és insubstituïble i fascinadora. La seua prosa captiva perquè no tendeix a l'ornament ni a la retòrica, sinó perquè cada paraula, cada frase, aconsegueix desfer-se del seu ús diari neutre, assolint d'aquesta manera la restitució del seu valor original; així, les frases fetes deixen de ser tòpiques. Es pot dir que la prosa de Monzó és tan inimitable com la de tots els grans escriptors.

Els seus contes són un reflex de la societat contemporània perquè una bona quantitat se centren al voltant dels conflictes sentimentals, tant per l'espai dedicat a narrar la solitud de les parelles com pel que es fixa en els trasbalsos i les contrarietats que ha de patir i superar un individu solitari per aconseguir qualsevol companyia. Monzó narra els trasbalsos quotidians del sexe i l'amor amb fredor.

Un altre fil temàtic és el que converteix la narració en una guia contemporània de la vida exasperada d'una gran ciutat. La solitud, la desesperança, l'avorriment i els actes incomprensibles i rutinaris de cada dia queden reproduïts en les voltes que peguen els personatges de Monzó entre les cares anònimes dels veïns dels carrers i els clients dels bars, insegurs i a la recerca de no se sap ben bé quina il·lusió. Aquests camins sense rumb que emprenen els protagonistes de molts de contes de Monzó solen convertir-se en una barreja indefinida de ritu i joc. Són estratègies per a retardar la bogeria i la desolació.

Els seus contes admeten diverses lectures perquè Quim Monzó ha tingut el suficient respecte pel lector per traçar múltiples i desconcertants camins.

Als primers anys de postguerra succeí un segon període en què fou possible construir una infraestructura cultural elemental;

aparegueren les primeres editorials i també les primeres revistes literàries valencianes de postguerra.

Sorgeix un moviment inconformista, filosòfic i literari que atorgava prioritat als temes derivats de la relació de la persona amb la realitat més crua i tangible, i reflectia l'angoixa de viure en un món absurd. Alguns dels poetes valencians que ubiquem en el «Grup poètic de postguerra» (1943-1960) es mogueren entre el simbolisme intimista i el sentiment existencialista, i escrigueren poemes que responien a les característiques següents:

• Allunyament de la realitat.
• Discurs reflexiu, relacionat temàticament amb el dolor, la mort i l'absurd del món i de la vida.
• Punts de vista religiosos i humanistes.
• Tendència a l'hermetisme expressiu.

El poeta simbolista i existencialista de la dècada dels 50 tractava de suggerir la realitat a través de l'evocació simbòlica, potenciant la paraula poètica. Però els joves poetes de començaments dels 60, en contraposició als postulats de la generació precedent, s'adscrigueren a l'estètica realista.

La poesia realista de la dècada dels anys 60 es relacionà amb els enunciats teòrics de l'anomenat «realisme històric» o «realisme socialista», o amb les formulacions que sobre la funció social de la literatura havien aportat els pensadors de l'escola marxista. La poesia realista dels anys 60 tingué les característiques següents:

1. Actitud social del poeta: deixà de sentir-se una espècie d'elegit, un il·luminat o un solitari, per a identificar-se amb l'entorn.
2. Sobre l'experiència poètica: l'acte d'escriure deixà de ser una labor intimista o críptica.
3. Mètode d'“inspiració”: la reflexió del poeta sorgia de l'experiència real; no provenia de la consideració de la paraula poètica com a font d'un discurs simbòlic.
4. Un llenguatge nou: el discurs poètic deixà de ser equívoc i abstracte, per a passar a ser unívoc i concret.
5. El protagonista del poema: l'heroi de la nova poesia passà a ser una persona corrent, immersa en l'anonimat de la vida quotidiana.
6. El destinatari: qualsevol lector es convertí en destinatari de la poesia realista.

En sintonia amb la poesia realista, la “nova cançó” es convertí ben aviat en un fenomen de masses. Tingué com a objectiu recuperar l'ús públic de l'idioma a través de la nova música popular i divulgar, burlant la censura, missatges de continguts antifranquistes i d'orientació nacionalista. Raimon, a partir de la seua primera cançó, es convertí en el cantant més emblemàtic i les seues cançons assoliren un gran impacte social.