Relació entre la filosofia i el cristianisme

A continuació desenvoluparé el contingut de la relació de la filosofia i el cristianisme

La filosofia neoplatònica dels segles I d.C. i III d.C. combina les propostes de Plató amb elements de caràcter místic i religiós. Alguns autors neoplatònics més importants són Filó d’Alexandria i Plotí. Filó d'Alexandria intenta unificar el platonisme amb les bases de la religió jueva. Com el judaisme, Filó creia en l’existència d’un Déu únic, transcendent i creador de tot el que existeix, per mitjà d’una realitat intermèdia, que ell anomenava Logos (la raó o paraula divina). Déu crea primerament el Logos, després, el Logos crea una còpia imperfecta de si mateix i dona lloc així a la nostra realitat material i sensible.

En primer lloc, els orígens de la religió cristiana

Les creences cristianes es van expandir ràpidament per tot el Mediterrani, fins que al segle IV d.C. el cristianisme va esdevenir la religió oficial de l’Imperi. Els cristians creuen que Déu va enviar el seu fill Jesucrist al món per salvar la humanitat de la mort i del pecat amb la mort a la creu. La Patrística està formada pels textos elaborats pels primers filòsofs cristians. La Patrística té com a objectiu defensar el cristianisme davant els atacs dels filòsofs pagans i davant l’amenaça de l’heretgia.

En segon lloc, Agustí d'Hipona i el seu exemplarisme

Agustí d’Hipona aplega en el seu pensament la filosofia neoplatònica i la fe cristiana. La metafísica agustiniana es basa en la teoria de l’exemplarisme “Déu va crear tot allò que existeix prenent com a model les essències perfectes i eternes que resideixen al seu pensament”. Va rebutjar l’escepticisme. La posició escèptica és insostenible, ja que aquells que afirmen que la veritat no es pot conèixer consideren almenys que aquest enunciat és veritable, de manera que incorren en una contradicció evident.

En tercer lloc, desenvoluparé els diferents tipus de coneixements

El més baix és el coneixement sensible (que es copsa pels sentits i ens dóna el coneixement del món terrenal). Per damunt està el coneixement racional inferior, que es correspon amb el saber científic. El grau superior de coneixement és el racional superior, que consisteix a assolir les veritats eternes i immutables que constitueixen la realitat autèntica.

En quart lloc, la teoria de la il·luminació

La teoria de la il·luminació diu que la veritat autèntica és a l’interior de l’ésser humà. Per assolir la saviesa cal fer un esforç d’introspecció i comptar amb l’ajuda de la il·luminació divina. I la veritat més alta i important és el coneixement de Déu. La raó i la fe estan unides de manera indestriable. La fe és la guia que indica les veritats que cal acceptar, mentre que la raó ens pot ajudar a comprendre més bé el sentit d’aquestes creences “Cal creure per entendre”. L’antropologia d’Agustí és dualista, atès que distingeix el cos material i corruptible de l’ànima espiritual que aspira a salvar-se amb l’ajut de Déu.

En cinquè lloc, la ciutat de Déu

La ciutat de Déu. És una obra de referència. El llibre tracta el problema de la història humana, els esdeveniments que es succeeixen en la història de la humanitat responen al pla de la providència divina. És una lluita entre els seguidors de Déu (Ciutat de Déu) i els qui refusen el missatge (Ciutat Terrenal). Finalment, triomfaran els creients i es revelarà el sentit de tot el que s’ha esdevingut al món al llarg del temps. La interpretació proposa una visió escatològica (referent a la fi del temps, ja sigui la mort o la fi de la història), segons la qual a la fi dels temps la ciutat celeste triomfarà definitivament sobre la ciutat terrenal.

Finalment, faré la meva conclusió personal.

El cristianisme, des de filòsofs i teòlegs, ha contribuït a ser la religió del diàleg permanent de la fe amb la raó: el logos substitueix el mite. Quan el cristianisme entra en contacte amb la cultura del món romà, hereva del pensament grec, aquesta ha patit canvis profunds com per exemple que els moviments filosòfics, caracteritzats per la recerca explicacions racionals, es transformen en moviments que pretenen convertir-se més en formes de vida que mantenir-se com a sistemes de pensament.