Relats breus: Natura, amor i la fi del món

Vaig tocar una mata de bruc

Vaig tocar una mata de bruc: estava seca, i encara conservava l'escalfor del sol d'aquell dia d'estiu. Vaig contemplar el cel: estava ras, i un estel titil·lava a sobre mateix del penyal. Queia la rosada suaument; no bufava ni un alè d'aire. La Natura em semblava benigna i bondadosa, i vaig pensar que m'estimava a pesar que jo era una pària; si dels homes no en podia esperar més que insults, rebuig i recels, podia confiar en la Natura amb filial afecció. Aquella nit, si més no, seria el seu hoste: com a mare meva que era, em brindaria allotjament sense cobrar-me res. Jo encara tenia un mos de pa, el crostó d'un panet que havia comprat en una vila on havíem fet parada el migdia, amb un penic oblidat; l'última moneda que em quedava. Entre les mates, vaig veure gerds silvestres madurs, que brillaven com a granets de vidre.

Les nostres mans es trobaven

Les nostres mans es trobaven sense voler mentre caminàvem cap al cotxe, respiràvem fondo l'aire afruitat de la mitjanit, mostràvem el nostre afecte entre els pocs transeünts que s'encreuaven; un indigent que remenava un contenidor es va aturar per observar-nos i ens va saludar amb els pètals d'una cançó. Ens sentíem satisfets i transportats, amb el gust de capgirar allò que semblava inamovible. La Masae va conduir cap a Barcelona tota l'estona callada. Sentíem la banda sonora d'una pel·lícula que hauria estat més pròpia d'una ruptura que de la passió que ens inundava. I jo pensava -perquè en el cor de l'èxtasi es continua pensant- si hi ha alguna música adequada per a l'enamorament o si només la invoquem quan estem dominats per la pèrdua, quan retornem a través d'una melodia a un passat que ens semblava absolut, gairebé tan sublim com el moment de córrer a cent seixanta quilòmetres per hora, tocant la cuixa a la Masae, mentre deixàvem enrere els rastres dels llums dels túnels.

S'acostava el mes de juny

S'acostava el mes de juny i s'havia de preparar el festival anual [...].

-No ens podem presentar- opinava la Glòria-. Fem llàstima, autèntica llàstima.

Però la Mireia estava tan il·lusionada que vam continuar assajant fins al dia que en Paco va escollir per veure totes les taules i decidir quines es farien el dia del festival. Si normalment ens sortia malament, aquell dia, davant de la classe, ens va sortir pitjor. La Mireia es va posar a plorar d'impotència asseguda a terra mentre nosaltres, que representava que érem els gimnastes russos que guanyen totes les medalles, ens esfondràvem com les fitxes d'un dòmino, els uns sobre els altres, perquè en Marc va ensopegar amb el matalàs i vam perdre l'equilibri. La classe es moria de riure, i en Paco també. A en Jordi li va saber greu, però va reconèixer que ho havíem fet fatal. Vam anar a consolar la Mireia, que estava desfeta.

Un dia, quan més felices ens les prometíem

Un dia, quan més felices ens les prometíem, ens van comunicar que estava a punt d'acabar-se el món. Fou un gros trasbals, perquè, a desgrat de les advertències de diverses doctrines i del to categòric d'algunes profecies, ens va agafar de sorpresa. Les reaccions foren de tota mena. A la tia Madrona, per exemple, va donar-li per acaparar arròs i llegums i el senyor Andreu (veí del segon tercera) va matar el gat d'un cop al clatell, tot dient que volia estalviar-li el sofriment moral. A mi em va venir un neguit terrible. M'havia de casar en el termini de dues setmanes (a comptar des del primer avís de la catàstrofe) i m'adonava que no tindria temps de res. Són els inconvenients de voler casar-se gran amb una noia també gran i educada a l'antiga.