La Renaixença i el Romanticisme a Catalunya: Context i Objectius

Escrito el 23 de Febrero de 2025 en catalán con un tamaño de 5,28 KB

La Renaixença: Context Històric

Segle XIX: Millores socials i econòmiques: transformació del camp, industrialització (ascendència de la nova classe social, la burgesia).
1808-1814: La Guerra del Francès: desertització del camp, crisi, agitació social. No millora amb la pujada al poder d’un rei absolutista, Ferran VII.
Segle XIX: Lluites continuades entre absolutistes i liberals (conflictes socials, aldarulls, esclats revolucionaris…).
Burgesia: Es vincula als règims liberals (favorable als seus interessos) i s’interessa per la identitat catalana, impulsant la Renaixença.
La Renaixença coincideix en el temps amb l’esclat del moviment romàntic.

Va aparèixer a Alemanya i Gran Bretanya a finals del segle XVIII i es va estendre per Europa durant la primera meitat del segle XIX. Fruit directe dels grans canvis, es van replantejar tots els esquemes vigents.
L’escriptor, fins aleshores sostingut per mecenatge, es converteix en un professional. Abandona els salons aristocràtics i es reuneix en tertúlies, a les redaccions…, i posa tot el seu èmfasi en un mot: LA LLIBERTAT: Llibertat de pensament i expressió, entrega absoluta a la imaginació, subjectivitat, idealització de la natura.
El romàntic considera que la llibertat és inabastable perquè la societat impedeix realitzar els desitjos personals.
Contra tot allò que coarti la individualitat: rebel·lia moral.
Exalten: bandits, pirates, rodamons, prostitutes… (al marge de la societat).
Revaloritzen el nacionalisme (costums, llegendes, tradicions populars); i atracció pel passat (edat mitjana).
L’exaltació de la passió i l’instint individual condueixen al romàntic a dues postures contraposades: l'entusiasme exagerat i el profund pessimisme - fugir: viatges i suïcidi.

A Catalunya, neix la revista El Europeu (1823-24), que introdueix les bases romàntiques.
La recuperació idealitzada del passat medieval enforteix una il·lusió de tornar a refer el país, i és en aquest marc de recuperació que cal entendre l’oda:

El primer poema romàntic i, alhora, el símbol i inici de la Renaixença, per la identificació llengua/pàtria.

Recuperar la llengua catalana.
Conscienciar la població de la identificació llengua/nació.
Fomentar l’aparició de nous escriptors per recuperar els diferents gèneres literaris.
Impulsar el paper de les institucions i crear noves entitats.

La Renaixença va significar:

Origen: Es considera el poema d’Aribau (Oda a la pàtria) com l’inici de la Renaixença (1833).
De fet, el moviment és fruit d’un llarg procés de recuperació de la decadència literària i civil dels segles XVI i XVII, que s’inicia ja en alguns il·lustrats del segle XVIII: Fèlix Amat, Josep Pau Ballot, Antoni de Capmany, Josep Climent…
Inici del segle XIX: Interès creixent per la història (afavorit pel Romanticisme), que fomenta la consciència de l’estat en què es troba el prestigi de l’idioma i la vitalitat literària.
A mitjan segle XIX: La Renaixença forma ja un moviment inqüestionable identificat amb el redreçament cultural català: es fa present en els òrgans de difusió i en crea de propis; les institucions li donen suport (acadèmies, universitats…); promou instruments culturals (gramàtiques, diccionaris…); crea els seus propis mites (Jaume I, els trobadors); es projecta en altres camps (la filosofia, la ciència, el dret…)…
Aquesta projecció es va aconseguir, en part, per la restauració dels Jocs Florals de Barcelona (1859).

Els Jocs Florals de Barcelona van ser reproduïts a molts altres indrets del país.
Van prendre el caràcter d’òrgan suprem de la Renaixença.
Els capdavanters van ser Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer, però després van sorgir molts altres autors procedents de la petita burgesia i gairebé dedicats exclusivament a la POESIA.
El moviment quasi no afecta la literatura popular (que s’havia produït sense interrupció), els autors de la qual més aviat miraven el moviment amb recel: eren autors políticament radicals, federals i republicans, ideologia que contrastava amb el caràcter progressivament conservador de la Renaixença.
Els gèneres cultes es comencen a catalanitzar: novel·la (L’orfeneta de Menargues, Antoni de Bofarull, 1862); teatre (primer drama en català, 1865) i poesia culta, que ja s’editava en català des de 1839 i que reafirma el seu prestigi amb el poema èpic L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer (1878).

Etiquetas: