Renovació del Teatre Català: Autors, Estils i Repercussió de Joan Fuster

El Teatre Català: Renovació i Nous Autors

A partir del 1975, la funció de l'autor teatral es va diluir en la construcció col·lectiva. El teatre es desentenia de la paraula dramàtica, i els protagonistes eren ara els directors, l'expressió corporal i la imatge. Grups com Els Joglars es consolidaven i apareixien Els Comediants i Dagoll Dagom. Més tard, es van fundar altres companyies com La Cubana.

Canvis i Emergència de Nous Dramaturgs

Cap a finals dels vuitanta, hi va haver canvis. El Lliure va estrenar textos de Benet i Jornet; el Centre Dramàtic, de Rodolf Sirera. Van començar a aparèixer dramaturgs nous com Sergi Belbel i Lluïsa Cunillé. La paraula passa a ser un element clau de la representació teatral. La producció d'aquests nous autors no tindrà res a veure amb la producció dels anys anteriors ni amb la pròpia tradició dramàtica.

Nous Models i Evolució

S'imposen nous models com Harold Pinter i David Mamet. En l'escena catalana, aquesta renovació del teatre ha estat protagonitzada per l'evolució de Benet i Jornet, que connecta amb noves formes d'escriptura i nous dramaturgs. Ja no és l'escriptor qui elabora un text literari per fer-lo escenificar a un escenificador.

El Dramaturg Implicat

Aquesta recuperació del dramaturg en els tallers de dramatúrgia i de les sales alternatives està marcada per l'emergència d'un nou tipus d'autor teatral que s'implica plenament en el procés creatiu de l'espectacle, desdoblant-se en intèrpret o en director. En la dramatúrgia catalana, es constata l'emergència d'aquests nous autors, que alhora dirigeixen, com Sergi Belbel. I encara hi ha els qui escriuen, interpreten i dirigeixen els seus espectacles, com Carles Alberola. Aquest últim, juntament amb Toni Benavent, va fundar el 1994 la companyia Albena Produccions, amb la qual ha muntat les seves pròpies obres, com Besos (1999) o Mandíbula afilada.

Autors Destacats

Autors a destacar: Belbel, qui té èxit pels seus aspectes que tenen molt a veure amb la doble condició d'autor i director escènic, i Cunillé, qui imposa un nou tipus de diàleg fragmentari, repetitiu i obert, ple de dubtes i silencis.

La majoria dels nous autors investiguen en la superfície del llenguatge per tal de definir petites batalles amb temàtiques d'abast individual i col·lectiu. Un dels fenòmens que més ha contribuït a la difusió del teatre català ha estat la capacitat d'adaptació a espectacles diversos. Autors com Belbel o Sirera han escrit també musicals, un gènere que transmet els plantejaments i els dubtes de la nostra època.

Joan Fuster: Assaig i Repercussió

Joan Fuster és el millor assagista català del segle XX. Fou un intel·lectual compromès amb els indigents i amb la recerca de la identitat pròpia de la gent dels territoris de llengua catalana. Va escriure assaig humanístic, sociopolític i d'història cultural. L'estil és fresc, desenfadat i carregat de fórmules col·loquials. També subtil, sagaç, irònic i càustic. L'assaig va ser durament perseguit durant la postguerra per la seva càrrega ideològica. Va sofrir censura, hostilitat, falta de mitjans, absència d'ambient cultural...

Obres Clau

Les obres humanístiques més importants van ser: L'home, mesura de totes les coses, Diccionari per a ociosos o el Diari. En aquests, es tracta temes que van de la història a la política, passant pels aspectes més diversos de la vida cultural i quotidiana. En la sociopolítica, van ser: Viatge del País Valencià i Nosaltres els valencians. En aquests, reflexiona sobre la divisió que causa la polèmica pel nom de la llengua, l'autoodi, el provincialisme, la manca d'una força social compromesa. Fuster planteja que els valencians havien de prendre consciència nacional per a poder avançar cap al futur. Així, doncs, es va dur a terme l'objectiu de crear una infraestructura cultural que va acompanyar el moviment nacionalista i cívic.