La Renovació Teatral Catalana: De la Postguerra als Anys 70

Durant la immediata postguerra, el teatre en català fou completament prohibit i bandejat dels escenaris. A partir del 1946, es van tornar a fer representacions, però fins deu anys més tard no es van permetre les traduccions d'autors estrangers. En aquest període, doncs, el teatre es va caracteritzar per la reposició d'obres anteriors a la guerra i per l'estrena de textos subjectes a una censura fèrria i el teatre de tradició sainetística. En aquest ambient dramàtic, cal destacar la reposició de L'hostal de Glòria i la representació d'obres de Maria de Sagarra (La fortuna de Silvia, El prestigi dels morts, Les vinyes del Prionat, etc.).

A mitjans dels anys cinquanta, s'inicia una recuperació amb estrenes de Salvador Espriu, Joan Oliver (Pere Quart), Joan Brossa i Manuel de Pedrolo. A més, es permet la traducció d'obres estrangeres, cosa que va possibilitar l'actualització respecte de la renovació escènica que s'estava produint arreu d'Europa. El neorealisme, els corrents existencialistes i la poderosa influència del teatre èpic de Bertold Brecht van fer evolucionar el nostre teatre dels anys seixanta cap al realisme social.

La fundació de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany va revolucionar la nostra escena, ja que va introduir les novetats teatrals europees, va connectar amb altres grups de teatre de tot el territori amb els quals es va coordinar i va fer una tasca important en la formació d'actors, directors i autors. El teatre social d'aquesta època presenta dues modalitats:

• El teatre document: que intenta posar en escena un fet històric controvertit indagant sobre les seves causes i conseqüències a través dels personatges. Alguns autors destacables són Lluís Pasqual, Ximo Vidal i Manuel Molins.
• La sàtira política: que compartia la finalitat del teatre document, però en clau humorística. L'obra més representativa d'aquesta tendència és El retable del flautista de Jordi Teixidor, on es defensa la llibertat d'expressió.

Cal destacar també la tasca de grups teatrals com ara Pluja, El Rogle i, sobretot, Els Joglars. Dirigits per Albert Boadella, Els Joglars han posat en escena obres polèmiques i controvertides com ara L'art del mim (1962), Deixebles del silenci (1964) i, a partir dels anys vuitanta, Teledeum, El nacional, Ubú President i La increïble història del doctor Floïd i mister Pla, entre altres. Altres grups de teatre que han assolit prestigi en els darrers anys són Dagoll Dagom, El Tricicle, Comediants i La Fura dels Baus. Quant als autors, hem de destacar Joan Brossa (Quinquibú, 1976) i Manuel de Pedrolo (Homes i no, 1958), representants del corrent avantguardista, i Josep M. Benet i Jornet, autor d'obres com Berenàveu a les fosques (1972) i Revolta de Bruixes (1976).