Renovació teatral a Espanya: del postguerra als anys 70

Renovació teatral en el període de postguerra fins als anys 70

Panorama teatral en la guerra civil: la prohibició de la llengua era un obstacle per a l'escena. Únicament es permeten obres vinculades a la religió o populars. Sagarra i Espriu escriuen La ferida lluminosa i Primera història d'Esther. Els primers intents de represa: es permeten representacions de clàssics com Àngel Guimerà o populars com Frederic Soler. A meitat dels anys 50: primeres mostres d'un teatre més renovador, amb l'aparició de centres col·lectius culturals (ADB), teatres comercials, premis literaris (Josep Maria de Sagarra).

Convivència d'estils teatrals

Tradicional: segueix els models dramàtics dels anys 20 (Sagarra). Renovador: dins el qual hi ha orientacions estètiques diferents, com el món mític d'Espriu o l'actualització de mites culturals i personals. Representació alegòrica de la denúncia de la guerra i la postguerra. Realisme èpic: influència de Bertolt Brecht (Benet), existencialista i de l'absurd, personatges sense psicologia, incapaços de comunicar-se de manera sincera i autèntica, acció nul·la i espais inconcrets (Manuel de Pedrolo).

A partir dels anys 60: teatre més visible i professional, de text i sense text.

Manuel de Pedrolo

Escriptor prolífic que conrea tots els gèneres literaris. La seva obra consta de més d'un centenar d'obres, amb títols destacats com Cendra per Martina, Totes les bèsties de càrrega i Mecanoscrit del segon origen. Contribuirà a la renovació del teatre amb obres inspirades en el teatre de l'absurd. Aquest estil presenta situacions aparentment irreals, absurdes, amb personatges estranys que no responen al comportament normal de la societat, però que serveixen per reflexionar sobre l'existència en clau simbòlica.

En Homes i no fa una reflexió sobre la llibertat humana. Es troba dins el teatre de l'absurd: dues cel·les separades per un passadís, el diàleg dels personatges són un vehicle per construir la reflexió de l'autor. Els personatges habiten un món tancat que els separa de manera radical de l'espai exterior, empresonats, donant una visió del franquisme, tot trascendint-lo i portant la repressió i la lluita dels qui s'hi oposen al tancament de l'existència. Preocupat per la condició de l'home, però compromès, temàtica existencialista i formes de l'absurd per mostrar una acció de denúncia contra la injustícia i l'intent de genocidi cultural i polític, cruda, la nostra mort de cada dia...

Característiques de l'escriptura teatral actual

Entre els anys 60 i 70: nova generació de dramaturgs que intenta apropar-se als corrents estètics europeus (teatre independent), format per grups renovadors apartats dels circuits comercials, buscant un públic amb un cert nivell cultural. Companyies destacades: L'Entaulat, El Rogl, Pluja, L'Horta. A partir dels anys 70, el teatre a València s'impulsa des de col·lectius universitaris, molt dinàmic, fent una proposta de renovació i modernització al temps que l'utilitza per reivindicar temes socials, polítics i nacionals.

Aquest supera el sainet, recupera l'ús del català per a l'escena i adopta plantejaments polítics progressistes i nacionalistes.

A l'actualitat, escoles de teatre, certàmens, premis, són propostes que han diversificat la producció teatral i han substituït l'impuls inicial de teatres de la Generalitat. Plataforma més important en l'última dècada: Albena Teatres, Carles Alberola, Exit, Besos o Spot, intentant combinar qualitat formal i humor com a protagonistes. Als anys 90 i 2000, la seva activitat ha derivat a la televisió amb Autoindefinits, Maniàtics o Socarrats.