Renovació teatral de postguerra a 1970: Pedrolo i altres

Renovació Teatral (1945-1970)

Context de Postguerra

Amb la implantació del règim franquista, el teatre en valencià o català va ser prohibit, desconnectant-lo dels corrents innovadors europeus i nord-americans. Fins al 1946, la censura només autoritzava representacions en castellà i les traduccions d'obres estrangeres també van ser prohibides.

Primeres Propostes de Renovació

A València, el 1946, autors com Faus Hernández Casajuana i Rafael Martí i Obrerà van proposar a la premsa que l'escena valenciana s'obrira a nous plantejaments escènics amb arguments moderns inspirats en els conflictes reals de la societat.

A Catalunya, el 1955, es va fundar l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, que programava clàssics, editava traduccions i posava en escena obres d'autors com:

• Joan Oliver (Pere Quart), amb comèdies que criticaven la burgesia.
• Joan Brossa, representant del teatre d'avantguarda i les formes surrealistes.
• Manuel de Pedrolo, centrat en el tema de la llibertat, amb influències del teatre de l'absurd de Beckett i Ionesco.

A l'àmbit valencià, la renovació va sorgir gràcies a diversos activistes teatrals que van trobar suport en organismes favorables a la modernització de l'escena. En aquest context, va aparèixer una nova generació de dramaturgs, entre els quals destaquen Martí Domínguez i Barberá, Francesc de P. Burguera i Gil Albors (Barracó 62).

Obra Teatral de Manuel de Pedrolo

Etapes

L'obra teatral de Pedrolo es pot dividir en tres etapes, tot i que la més important és la central. En aquest període, Pedrolo planteja una reflexió rigorosa i complexa sobre aspectes fonamentals de l'existència humana, formulant preguntes inquietants sobre interrogants absurds.

Personatges i Escenografia

Els personatges de Pedrolo habiten en un món tancat que els separa de l'exterior. Uns lluiten per enderrocar els murs, mentre que altres s'hi acostumen per por a l'espai exterior. Escènicament, aquests conflictes creen situacions tancades, angoixants i claustrofòbiques.

Temàtica i Estil

Preocupat per la condició humana, però compromès amb el seu país i moment històric, Pedrolo hereta la temàtica existencial i utilitza les formes de l'absurd. El seu teatre és pessimista quan tracta els problemes col·lectius, plantejant una transposició rigorosa de la realitat. Els personatges, abocats al seu món interior, intenten explicar-lo sense renunciar a l'interès pel món dels altres. Sovint, viuen presoners del present, intentant aclarir el seu origen, amb un record imprecís i confús del passat.