La Revolució Industrial: De l'Època Preindustrial a la Societat Moderna

Època Preindustrial

El sedentarisme és la forma més recent de poblament humà en la qual una societat deixa de ser nòmada per a establir-se de manera definitiva en una localitat determinada a la qual considera com a seva. El procés entre el nomadisme i el sedentarisme comença en el neolític o a la revolució agrícola fa aproximadament 10 mil anys de manera generalitzada en tots els continents:

• Millora dels estris, les eines i els sistemes d'emmagatzematge
• Divisió del treball (primers oficis especialitzats)
• Aparició de drets de propietat
• Primers sistemes d'escriptura
• Religions i estats organitzats
• Guerra i esclavitud

Model demogràfic antic de societats depredadores i les societats agràries fins a arribar a les societats industrials:

• Taxes de natalitat altes
• Taxes de mortalitat elevades: molta mortalitat infantil
• Esperança de vida de 25 anys

La població creixia a curt termini, però s'estancava o creixia molt lentament a llarg termini. En algun moment, amb epidèmies fortes i generalitzades, podia haver-hi un descens molt important, com el cas de la Pesta Negra de 1348, que va reduir un terç la població europea.

Sostre Maltusià: el límit que té qualsevol població en la quantitat d'aliments i recursos dels quals pot disposar.

Mentre que la producció augmenta a un ritme aritmètic, la població creix a un ritme geomètric, limitada per l'obtenció de recursos.

Aquestes poblacions pateixen un increment de la mortalitat i una aturada del creixement demogràfic.

Segona part de la tesi de Malthus:

• Augment de la població
• Encariment dels aliments
• Caiguda dels ingressos reals
• Frens compulsius: augment de la mortalitat
• Frens preventius: disminució de la nupcialitat i caiguda de la natalitat

I tot això desencadena el descens de la població, d'una forma o altra.

La població creix més ràpidament que la producció d'aliments. El factor limitador del creixement de la població és la manca de terra suficient (en quantitat i en qualitat).

Hi ha tres grans etapes:

1. Estancament: fins al 1000, on s'estabilitza.
2. Recuperació de la crisi: del 1000 al 1200, el creixement és extraordinari. A partir del 1200, es relentitza el creixement (del 1200 al 1348) perquè es produeix la Pesta Negra i s'assoleix el sostre. Millora de les condicions de vida dels supervivents.
3. Creixement poblacional al segle XVIII: Això es produeix per canvis en l'agricultura i també perquè es produeix un canvi en l'economia, que és el sector individual.

Revolució Industrial

En els camps de la disponibilitat d'aliments, la higiene i la prevenció d'epidèmies, tot això dona inici al règim demogràfic modern.

Agricultura Tradicional

El capital dedicat a l'agricultura era escàs. La terra, l'espai apte per a l'explotació i el conreu, és limitada i no homogènia: el seu valor canvia segons la seva qualitat i la ubicació. L'aplicació de capital, treball i tècniques permet millorar el factor terra:

• Ampliació de la superfície conreada
• Millora de la productivitat
• Creació de sistemes de regadiu
• Dessecament d'aiguamolls
• Construcció o millora de camins
• Aplicació de treball a la terra: passa de la depredació a la producció

Caràcter orgànic, on s'obtenia la majoria de recursos de la terra, era al seu mateix temps un límit en el creixement de la comunitat.

• Absolut predomini de l'agricultura i la ramaderia.
• Alt component d'autoconsum: la gent consumia el que produïa, també en qüestió de roba. Són economies totalment tancades.
• Predomini de la petita explotació: la unitat bàsica de producció era la família.

Y=(N,L,K) TPF: l'augment de la producció passava, en la majoria dels casos, per treballar o ocupar més terres, però l'agricultura té rendiments baixos i fluctuants.

La revolució agrària arriba després dels rendiments baixos i fluctuants i d'una població fràgil.

Van aparèixer innovacions que permeten treure més rendiment a la terra, com ara el molí hidràulic o l'arada de rodes. La finalitat principal de l'activitat econòmica no era incrementar la producció i la renda, sinó assegurar la reproducció humana i animal i la capacitat regenerativa de la terra (adobs, descans un any per l'altre, el guaret).

El sistema feudal, forma normal d'organització de les societats europees des del segle XI fins a la Revolució Industrial, es basava en un estat dèbil i la seva essència és una sèrie d'obligacions de prestacions econòmiques i personals que havien de fer front els pagesos respecte als senyors:

• Políticament, estava dominat pels senyors feudals (comtes, marquesos, l'església).
• Desigualtat entre els senyors feudals i els altres.

Dins d'aquest sistema feudal hi havia els serfs, que depenien del senyor i tenien poca llibertat individual, l'havien de servir i cuidar les seves terres, i havien de pagar unes rendes al senyor, tant podia ser amb espècie com amb diners. Després estaven els esclaus, que no eren considerats homes, no tenien cap tipus de dret jurídic. I per últim hi havia els homes lliures, que no servien als senyors.

Explotació directa: el senyor s'apropiava de part de la producció i del treball dels pagesos. Aquests havien de lliurar una part fixa o proporcional de la collita.

Més endavant, els pagesos van començar a poder tenir terres pròpies i tenir mercats on vendre els productes conreats.

A Gran Bretanya, al segle XVIII, canvien el feudalisme pel capitalisme, i després d'ells els altres països també ho van fent.

Es produeix una consolidació de les monarquies. Per l'afebliment de l'estat, els reis van comptar amb uns sòlids aliats que van ser les oligarquies urbanes, és a dir, amb les ciutats. S'entén com una crisi regeneradora, una recomposició del sistema feudal en la qual el protagonisme de la monarquia és superior, això que es coneix com a feudalisme tardà.

La situació de la pagesia millora, tot i això, la reacció de l'augment de la pressió fiscal sobre els pagesos.

El feudalisme té una disjuntiva per afavorir la renda feudal o la de la terra.

Recuperació del comerç i de la vida urbana

Bàsicament, amb la caiguda de l'Imperi Romà s'havia produït la pèrdua de força de les ciutats, és la pèrdua de protagonisme del comerç. A partir de l'any 1000 es produeix la recuperació del comerç i de la ciutat.

Interacció camp-ciutat

Són realitats complementàries: les ciutats necessiten dels aliments del camp, mentre que de la ciutat surten ingressos. Els mercats urbans ofertaven en una periodicitat fixa (setmanal, etc.).

Els excedents que arribaven al camp... És a dir, camp i ciutat són, en realitat, elements que formen part d'un engranatge. El millor exemple és l'increment de l'activitat manufacturera urbana, que en bona part estava controlada per unes associacions d'artesans que eren els gremis. Aquestes manufactures estaven controlades per unes organitzacions d'artesans que eren els gremis.

• Reclamaven les normes bàsiques que s'han de seguir.
• Detentaven el monopoli d'aquella activitat a la ciutat.
• Dimensió política: mecanisme de representació en els òrgans municipals de govern.

Hi ha un progressiu creixement de les ciutats, directament vinculat al desenvolupament del comerç a llarga distància, com les rutes de llarga distància entre l'Occident mediterrani i l'Orient mediterrani. Productes molt valuosos i de poc volum, de luxe... I així parlem de la revolució del comerç, com el fet polític, com la conquesta de Terra Santa. Aquest creixement és monopolitzat per Europa Occidental. Les ciutats més importants eren Venècia, Gènova, Pisa, Florència, Milà, Barcelona, Palma de Mallorca. Algunes ciutats atlàntiques eren Flandes i Holanda.

Hansa, encapçalada per Hamburg, complia la funció d'enllaçar la Mediterrània amb el nord.

• Millora del transport
• Millora de l'organització del comerç
• Tècniques utilitzades millor
• Desenvolupament de les fires, que provenen dels diferents punts d'Europa i són especialitzades. La més important a Espanya va ser Medina del Campo.
• Millora de la moneda
• Paral·lelament a l'anterior, hi ha nous mecanismes de pagament, com les lletres de canvi.
• Apareixen les primeres institucions financeres.
• Milloren les formes d'associació mercantil: es desenvolupen associacions asseguradores.
• Millora el sistema de comptabilitat.
• Les etapes principals del comerç avançat eren a la Mediterrània. Van cobrant importància des de la Mediterrània fins a l'Atlàntica.

L'objectiu: economia de base agrària (del 65 al 75%), té un límit de creixement.

• Tenen un sostre en el creixement (pesta, etc.).

Capital comercial: capital invertit en l'esfera de la circulació. La seva funció principal consisteix a obtenir guanys mitjançant la compra i venda de les mercaderies. En les formacions precapitalistes, el capital comercial era una manera independent del capital. Contribuïa al desenvolupament de les relacions monetari-mercantils, a la ruïna dels petits productors, a l'acumulació de grans recursos dineraris en mans d'alguns explotadors, la qual cosa va facilitar l'adveniment del sistema de producció capitalista. A mesura que el capitalisme es desenvolupa, el capital comercial es veu subordinat al capital industrial.

Agents de comerç. Canals de distribució i difusió de productes

Hi havia una estricta regulació per part dels gremis (botiguers, ferrers, etc.). Un gremi és una agrupació de persones que fan el mateix ofici. A l'edat mitjana, els membres d'un gremi solien viure al mateix carrer. La seva funció era taxar els preus dels productes, i hi havia lleis específiques creades pels gremis. Dins dels gremis hi havia mestres, és a dir, experts i artesans que ensenyaven a un deixeble o aprenent de l'ofici. Quan aquest aprenent havia complert l'aprenentatge, podia seguir treballant pel mestre o obrir el seu propi taller.

Múltiples perfils del comerciant: molts realitzaven el comerç, comerç ambulant.

Comerç itinerant:

• Comerç ambulant
• Mercats periòdics
• Fires

Distribució comercial:

• Comerç fix i estable
• Botigues de titularitat pública
• Botigues (capital privat): menestrals, especialitzades
• Distribució a detallistes

Mercat: lloc de trobament entre productors, venedors i consumidors.

Diàspora: marxar cap a un lloc incert, no saber amb què et trobaràs.

Bàsicament, als segles XVI, XVII i bona part del XVIII, a nivell de manufactura es dona una clara continuïtat en la tecnologia utilitzada, però sí que es produeixen canvis transcendents, canvis importants en el sector secundari, en la composició sectorial, és a dir, es produeixen canvis en l'organització d'aquesta manufactura.

Canvis de localització

Ens referim bàsicament als segles XVII i XVIII. Regions que fins llavors havien tingut un especial sector secundari entren en crisi, els llocs clau perden protagonisme perquè hi ha altres regions que conquisten mercats.

Els elements:

1. Política econòmica: aplicada afavoreix, a la majoria dels països europeus, les importacions i exportacions, bàsicament proteccionista.
2. Inicis de canvi de paradigma energètic: consisteix bàsicament en els inicis de la substitució de la llenya o energia elèctrica pel carbó mineral. Això suposa que les regions s'industrialitzen i es van localitzant allà on hi ha carbó.
3. Perspectiva sectorial: desenvolupant com a paradigma les drassanes, el sector que millor exemplifica els canvis és el de matèries sectorials (llana, lli, canya).

S'incorpora la fibra de cotó, és d'ús massiu al voltant de la introducció de les indianes, apareixen en diferents llocs a Europa, es desenvolupa el cotó i les indianes.

L'element bàsic de l'antiga manufactura eren els gremis. Els gremis són un clar element organitzatiu que té una crisi perquè cada vegada tenen més importància els comerciants, que subministren al productor la matèria primera i subministren la producció. Aquest fet va ser important perquè el domini ja no és de les ciutats, sinó del camp, la manufactura.

I per tant, passa a haver-hi un actiu més en les famílies pageses:

Comerciant controla matèria primera, va passant fins que comercialitza.

Canvis en l'agricultura?

Intensa especialització derivada dels làctics i la ramaderia.

Productes derivats de les manufactures van ser la cervesa i el llúpol.

Aquesta agricultura es caracteritza per l'alta productivitat, el pinso i la creixent utilització del fertilitzant. Té un desenvolupament comercial.

Es van ocupant cada vegada més terres amb forma de pòlders, dics que retenien les aigües i així dessecaven les terres i les utilitzaven per al conreu.

La idea de veure dins de l'agricultura preindustrial és que apareixen forces econòmiques i socials que són partidàries de l'abolició del règim senyorial del feudalisme.

Amb les seves institucions, el que feia era dificultar, posar problemes al desenvolupament d'aquestes forces.

Quines forces?

• Burgesia comercial
• Propietaris pagesos comerciants, perquè dificultaven la seva actuació.

A nivell internacional, s'entén que durant 100 anys parlem d'una hora política que són les revolucions liberals, on el punt de partida d'aquests canvis són:

• Independència americana i la seva constitució.
• La Revolució Francesa.

Revolució Industrial

La Revolució Industrial designa un conjunt de canvis econòmics (capitalisme), socials (ordre burgès) i tecnològics que es van produir inicialment a la Gran Bretanya en la segona meitat del segle XVIII. Els avanços tècnics —sobretot la màquina de vapor—, l'explosió demogràfica que s'inicià a partir del 1750 i els canvis que s'aplicaren a l'agricultura van menar a una revolució en l'àmbit de la indústria, que van encapçalar els sectors del tèxtil, el carbó i el ferro.

Aquesta revolució va marcar una ruptura en el curs de la història i va transformar els éssers humans agricultors i ramaders en manipuladors de màquines accionades per energia. Així doncs, la Revolució Industrial va modificar les bases econòmiques de la societat, que, de manera progressiva, es va fonamentar en la producció industrial. Les ciutats es van convertir en centres superpoblats on hi havia els llocs d'habitatge i treball de la nova classe social, la classe obrera, que va sorgir amb el maquinisme. L'existència d'aquest nou estatus social, format originàriament per camperols foragitats del camp, va impulsar l'aparició de noves ideologies liberals i socialistes, que van configurar el món contemporani.

Els canvis que, de manera conjunta, van transformar tan radicalment la vida dels éssers humans van ser fonamentalment: el creixement de la població, la revolució agrícola, la revolució en el transport i el comerç, l'aplicació de la ciència a la indústria i l'ampliació de la utilització de capital. Aquests canvis demogràfics, econòmics i tecnològics van generar transformacions socials de gran abast: la conversió de comunitats rurals en urbanes i l'aparició de noves classes socials.

La primera Revolució Industrial va ser un procés gradual que va tenir com a primer escenari la Gran Bretanya de finals del segle XVIII. Aquesta revolució va representar el model clàssic de transformació d'una societat agrària en una d'urbana i industrial.

Les causes que van fer de la Gran Bretanya el bressol de la Revolució Industrial són múltiples. I és que a Anglaterra hi van actuar de forma combinada un seguit de factors molt diversos: una força naval superior a la resta d'estats marítims, l'establiment d'un imperi colonial que li va donar el control del comerç mundial, el capital necessari per dur a terme investigacions científiques i tècniques, el mateix comerç exterior, que li va permetre acumular cada vegada més recursos, un sistema bancari desenvolupat, una gran llibertat comercial interior, una situació geogràfica que la va deixar fora dels conflictes continentals, la desaparició de costums feudals en el seu sistema social, la doctrina de la igualtat davant la llei, la consolidació dels valors de llibertat civil i religiosa i una aristocràcia dominant que es va adaptar als canvis de les noves condicions econòmiques.

Tot va començar amb la mecanització de la indústria del teixit, el desenvolupament de tècniques de fabricació del ferro i l'ús de carbó; posteriorment, les innovacions es van estendre a altres sectors econòmics. L'expansió del comerç va ser facilitada per la introducció de canals navegables, la millora de les carreteres i de la xarxa ferroviària. La introducció de la màquina de vapor, alimentada principalment per carbó, va fer possible uns increments espectaculars en la producció.

La revolució demogràfica

L'augment de la població de la Gran Bretanya i d'Europa, en general, va ser espectacular. Aquest augment demogràfic va ser el resultat d'un doble moviment: el retrocés de les taxes de mortalitat i el manteniment, o el lleuger augment, de les taxes de natalitat. La millora del nivell de vida va afavorir la natalitat, ja que va incrementar el nombre de matrimonis, mentre que va fer retrocedir la mortalitat. Una alimentació més abundant i regular, que no depenia tant de les fluctuacions en les collites, va provocar un retrocés en la incidència de les epidèmies i va fer possible, pràcticament, la desaparició de la mortalitat catastròfica, sobretot la infantil, com a conseqüència de la millora de les condicions sanitàries i de l'alimentació. Els progressos mèdics i higiènics van ser cabdals per reduir la mortalitat infantil. D'altra banda, també va comportar la generalització d'un altre fenomen demogràfic, l'emigració: la gent del camp marxava cap a la ciutat i un gran nombre d'individus de la vella Europa emigrava a les colònies del Nou Món.

La revolució agrícola

L'increment de la demanda de productes alimentaris va provocar que els propietaris de les terres s'adonessin de la necessitat d'augmentar la producció. L'excessiva parcel·lació de la terra, la seva irregular distribució i els drets comunitaris de camps oberts de l'antic sistema dificultaven la producció. El Parlament anglès va votar centenars de lleis de tancament, que van permetre que els propietaris tanquessin les seves terres. Aquest procés comportava, d'una banda, la fi del vell sistema d'explotació senyorial i, de l'altra, l'expulsió de molts pagesos o la seva conversió en jornalers, ja que no tots els propietaris disposaven de mitjans econòmics per dur a terme el tancament; per aquest motiu, els petits propietaris es van veure obligats a vendre les seves terres i a emigrar cap a les ciutats, on es van convertir en obrers de les noves fàbriques.

La nova estructura de la propietat agrària va permetre la introducció de noves tècniques de producció:

• El conreu continuat en solcs, amb la col·laboració de l'ús de l'arada triangular, va reduir considerablement la mà d'obra i el nombre d'animals, amb més rapidesa i efectivitat. També l'ús de la sembradora de Jethro Tull.
• Les noves rotacions de conreus: es va substituir el sistema de guaret pel conreu de llegums i d'herbacis, un tipus de rotació de conreus anomenat sistema Norfolk i que va ampliar la quantitat de terres en explotació.
• El conreu de llegums i d'herbacis feia possible que es pogués disposar de farratge per alimentar el bestiar a l'hivern i, alhora, en portar-lo a pasturar als camps s'augmentava, amb els fems, la fertilitat del sòl. Aquestes transformacions agrícoles van servir per alimentar amb més quantitat i qualitat.

Noves tècniques, nous sistemes organitzatius i noves fonts d'energia

Un dels factors que més va contribuir al desenvolupament de la Revolució Industrial va ser la iniciació d'un procés continu d'innovació tecnològica que va tenir una aplicació directa en el millorament del procés productiu. La troballa clau de la Revolució Industrial va ser, sens dubte, la màquina de vapor. L'aplicació de la màquina de vapor a la indústria tèxtil va representar l'aprofitament de noves fonts d'energia basades en el carbó que, gràcies a la inversió en massa de capitals, va fer possible que es pogués substituir o complementar l'esforç humà. Un altre material fonamental va ser el ferro, que, alhora, va provocar la intensificació de les explotacions mineres i que s'havia de tractar amb tècniques especials per al seu posterior aprofitament industrial.

La utilització combinada d'aquests tres elements (màquina de vapor, carbó i ferro) va fer sorgir l'anomenat maquinisme: amb l'aplicació de la màquina de vapor perfeccionada i el desenvolupament de la indústria de la metal·lúrgia es van construir màquines per a les mines, les indústries i el transport.

A més del canvi tècnic, va aparèixer una nova organització industrial. Abans, els fonaments del sistema econòmic eren la manufactura, el taller i els gremis; en canvi, l'època industrial va representar el domini de l'organització fabril, amb l'ajuda de la maquinària i la producció a gran escala i en sèrie, amb amos i obrers.

Les dècades centrals del segle XIX van representar l'extensió de la industrialització al continent europeu. França, Bèlgica, Alemanya, els Països Baixos i Suïssa van ser els estats on primer es va desenvolupar la industrialització, i a l'Estat espanyol tan sols es van industrialitzar Catalunya, el País Basc i Astúries. La resta, especialment Andalusia i Castella, van seguir sent centres bàsicament agrícoles.

La resta del continent europeu

Diversos estats van assajar la innovació tecnològica i la producció a gran escala:

• A França, la revolució industrial es va interrompre a causa de la Revolució Francesa i de les Guerres Napoleòniques, la qual cosa va causar unes taxes de natalitat baixes i l'envelliment de la població. Tanmateix, França es va convertir en una de les potències industrials gràcies als teixits i la siderúrgia. La revolució industrial es va consolidar a partir de 1850 a causa de les inversions en la xarxa ferroviària. El model d'industrialització de França es va fonamentar en el seu propi mercat rural.
• Bèlgica es va industrialitzar de manera notable a partir de la separació del Regne Unit dels Països Baixos, fet que denota la importància de tenir una política estatal dirigida a la industrialització. L'any 1835 es va construir el primer ferrocarril i el 1847 es va establir la primera línia telegràfica entre Brussel·les i Anvers.
• A l'àrea germànica, la Revolució Industrial va ser més complexa perquè Alemanya no va quedar unida fins al 1871. En conseqüència, hi havia diferents mercats, models polítics, situacions socials i possibilitats econòmiques. La zona del Ruhr va seguir el model britànic, amb l'explotació de mines i la siderúrgia com a sectors clau, amb capitals francesos i patents i tècnics anglesos. A la zona oriental, en canvi, la industrialització no va eliminar l'agricultura. A tot el territori, l'increment demogràfic va servir d'estímul i la xarxa ferroviària va jugar el paper de motor perquè va augmentar la producció de ferro, acer i carbó.
• A l'Imperi austrohongarès, la regió de Bohèmia i Silèsia, rica en carbó, es va convertir en el centre industrial proveïdor del mercat de Viena, mentre que Hongria es va mantenir com un estat agrícola i subministrador de primeres matèries.
• Rússia va començar la industrialització quan altres estats ja iniciaven la segona revolució industrial. El procés rus es va caracteritzar per la intervenció estatal, poca presència d'empresaris, un mercat feble i el paper fonamental del ferrocarril. Les importacions de béns d'equip i maquinària ferroviària van exigir una gran quantitat d'exportacions i de deutes, fet que va obligar a vendre cereals. Així, l'entrada de productes industrials s'equilibrava amb la contracció del consum de béns agrícoles que anaven a l'exportació. En resum, l'equilibri de la balança de pagaments i la industrialització del país es va aconseguir amb el sacrifici i l'austeritat obligada dels pagesos. A més de la xarxa del ferrocarril, es va desenvolupar la indústria tèxtil, la del metall (amb el descobriment de ferro i carbó a Crimea i al mar d'Azov) i la del petroli (amb les troballes de petroli a Bakú). A finals del segle XIX, Rússia és el primer productor mundial de petroli.

La segona revolució industrial (1870-1914)

La segona revolució industrial correspon a l'època entre el 1870 i 1914. A partir del darrer terç del segle XIX, a ritmes molt diferents, el capitalisme es va expandir i consolidar a Europa, als Estats Units d'Amèrica, al Canadà i al Japó. Sota l'efecte de nous progressos tecnològics, de modificacions en les formes d'organitzar el treball i a les noves possibilitats de finançament, la indústria creix fortament i diversifica les seves produccions; fets que van transformar la vida econòmica i van permetre, en el marc d'un mercat mundial, una producció en massa.

Els invents de la segona meitat del segle XIX van ser fruit d'una cooperació més intensa entre la investigació científica i la indústria. Es va perfeccionar, progressivament, el funcionament de les màquines de vapor alimentades amb carbó i es va millorar la producció siderúrgica. Però la segona revolució industrial va néixer de la utilització de noves fonts d'energia: l'electricitat i el petroli. El darrer pilar bàsic de les transformacions tècniques de la darreria del segle XIX va ser el sector químic. El procediment Solvay de 1863 va fer possible la fabricació massiva de sosa i, amb això, el desenvolupament de les indústries del sabó i del vidre. La investigació en l'àmbit químic va permetre noves aplicacions industrials en colorants, perfums, explosius, medicines... fins a centenars de nous articles.

El creixement industrial va exigir la mobilització d'enormes capitals i transformacions financeres i monetàries. Així, l'or es va convertir en el patró del sistema monetari. Però l'increment de la massa monetària es va produir, sobretot, pel desenvolupament dels bitllets de banc, emesos per un banc central a cada Estat, en proporció a les seves reserves en metall i convertibles en or, i l'aparició dels xecs o talons, que van permetre una major mobilitat de capitals.

La fusió entre el capital industrial i el bancari va donar pas a un nou tipus de capitalisme: el capitalisme financer o monopolista. La lliure competència entre capitalistes va cedint el pas al predomini dels grans grups financers.

Finalment, les grans empreses, de titularitat individual o familiar, es transformen en societats anònimes, on el poder pertany als principals accionistes, i els accionistes majoritaris constitueixen els consells d'administració.

Tots aquests avenços industrials van plantejar nous problemes: el repartiment del món, amb l'objectiu de repartir-se els mercats, les fonts de primeres matèries i les zones d'inversió de capitals. Aquesta cursa per la conquesta i el domini del món van donar pas al primer gran conflicte bèl·lic del segle XX: la Primera Guerra Mundial.

Per altra banda, els avenços mèdics i sanitaris van fer que la població europea es dupliqués al llarg del segle. Però, sobretot, va sorgir una nova civilització urbana i industrial: les ciutats creixien, alhora que apareixia una nova classe mitjana, formada per comerciants, funcionaris, professionals i treballadors dels sectors de serveis (bancs, finances, transports, oficines). L'estructura urbana adquiria un nou aspecte gràcies als tramvies, als ferrocarrils subterranis i als grans edificis.

El treball al camp va deixar de ser l'activitat econòmica primordial dels éssers humans europeus. El treball es va especialitzar i es va mecanitzar, i molts pagesos van iniciar l'èxode del camp a la ciutat, Amèrica o altres continents. L'agricultura es va internacionalitzar; i la generalització dels intercanvis i de l'explotació de noves àrees del món va permetre més recursos i una baixada generalitzada dels preus.