Romanticisme i Classicisme al Segle XIX: França, Alemanya i Anglaterra

La Contraposició Romàntica i Classicista a França

El Romanticisme francès, que es desenvolupà entre 1820 i 1840, va recuperar el predomini del color i el dinamisme de la composició sobre el dibuix i la forma. En les obres adscrites a aquesta tendència, que té com a representants destacats Delacroix (La matança de Quios) i Géricault (Oficial de caçadors de la guàrdia imperial a la càrrega), s'alliberen les formes i s'accentuen els efectes lumínics i atmosfèrics, alhora que els personatges tornen a mostrar gestos dramàtics i es fa evident l'interès pel moviment i per la complexitat compositiva, basada en l'ús de diagonals, escorços i gestos violents. La pinzellada sol ser solta i pastosa.

Paral·lelament es desenvolupa una tendència classicista en la qual excel·leix Ingres (La gran odalisca). En els seus quadres, on preval el dibuix i l'equilibri compositiu, es fa evident l'interès de l'època per la cultura oriental i els ambients exòtics.

El Romanticisme Alemany

A Alemanya, on la pintura estava dominada pels principis neoclàssics, va sorgir un grup d’artistes, molts dels quals convertits al catolicisme, que van crear a Roma una fraternitat de caràcter esteticoreligiós “els natzarens”, que vivien en comunitat amb l’objectiu de regenerar-se artísticament tornant a l’estil dels primitius quattrocentistes. Entre els natzarens van excel·lir Friedrich Overbeck, Peter von Cornelius i Julius Schnorr von Carosfeld.

La pintura romàntica alemanya, però, al marge del natzarenisme, va tenir en Otto Runge i Caspar David Friedrich (El caminant davant d'un mar de núvols) els dos exponents màxims del Romanticisme alemany.

Com a característiques formals destacar: contrallum, preocupació per representar l'atmosfera (més en l'anglès), idea d'infinit, sempre algun component humà, aliens a nosaltre (d'esquena) però que cerquen una identificació amb l'espectador, grandiositat de la naturalesa, reivindicació del passat històric...

La Diversitat Anglesa

El panorama pictòric anglès va ser afectat i influenciat aviat per un seguit d’anticipacions romàntiques, mentre que el gust clàssic no hi va arrelar del tot.

En pintura, el món clàssic va començar amb la figura de Heinrich Fussli, precursor d'una temàtica insòlita amb referències a l'al·legoria animal que el transportaven al món dels somnis, en el qual mostrava una gran fantasia que anticipa el Surrealisme. En aquest aspecte, Fussli té algunes semblances amb William Blake, sobretot en les creacions visionàries i fantàstiques que Blake va fer de la Bíblia o de la Divina Comèdia. El gran descobriment del Romanticisme anglès va ser adonar-se del calor i la importància del contacte directe amb la natura perquè fins aleshores els paisatges eren reconstruïts al taller de l’artista. Els autèntics renovadors del paisatgisme anglès van ser William Turner i John Constable, que van captar els nous valors de la natura, com la llum, el color i l’atmosfera, cosa que els fa precursors dels impressionistes.

A Anglaterra, a mitjan segle XIX, va sorgir un moviment nou: el Prerafaelitisme. Les pintors prerafaelites van tenir com a referent estilístic l’art renaixentista anterior a Rafael, i van donar gran importància al dibuix. Quant a la temàtica, es van interessar pels temes literaris, quotidians i medievals, sempre amb la finalitat, d’acord amb el seu ideari, d’acostar la bellesa suprema a les ànimes bones i nobles. Entre els prerafaelites cal destacar Dante Gabriel Rosetti, John Everett Millais, Edward Burne Jones i William H. Hunt.