El Romanticisme i la Renaixença: Moviments Culturals del Segle XIX

El Romanticisme

A finals del segle XVIII va sorgir a Alemanya un moviment cultural nou, el romanticisme, que es va estendre durant la primera meitat del segle XIX per països com Anglaterra (Byron), França (Hugo), Itàlia (Leopardi) i Espanya (Larra).

Característiques del Romanticisme

El romanticisme defensa l'originalitat, la llibertat creadora i l'expressió lliure de les emocions subjectives per la llibertat de l'individu. En aquest període germinen els nacionalismes europeus. El poeta romàntic està insatisfet amb la realitat que l'envolta i intenta evadir-se, bé cap al passat gloriós de l'edat mitjana, bé cap a mons ignots, irreals i fantàstics. El llenguatge és carregat d'hipèrboles, antítesis violentes i metàfores. És un moviment idealista que pretén transformar la realitat i que serà substituït durant la segona meitat del segle pel realisme. Aquest altre moviment cercarà reflectir objectivament la realitat.

La Renaixença

Va néixer el moviment conegut com a Renaixença, un moviment de recuperació de la llengua i de la literatura que agafa el nom per oposició al període anterior, la Decadència. El seu ideari és la identificació entre llengua i nació. Es basarà en la normalització de la llengua mitjançant l'ús d'aquesta en tots els àmbits privats i públics, entre els quals hi ha la literatura culta en tots els gèneres. Es considera que la Renaixença s'inicià el 1833 amb la publicació a la revista "La pària" de Bonaventura Carles Aribau. La culminació de la Renaixença sol datar-se amb el triomf del poema èpic L'Atlàntida de Jacint Verdaguer, als Jocs Florals de Barcelona (1877).

A la recerca d'un model de llengua

Calia optar per un model lingüístic. Es polaritzaven al voltant de dues tendències oposades:

1. La dels partidaris del retorn al model de llengua medieval (els cultistes).
2. La dels que defensaven escriure segons "lo que es parla en lo dia" (els populistes).

Hi ha mostres dignes en l'obra de Teodor Llorente. El perill era l'allunyament desmesurat entre la llengua real i la literària. La segona opció la podem trobar en autors com Bernat i Baldoví.

La Renaixença i els Jocs Florals

L'antiga festa dels Jocs Florals, una mena de certàmens literaris a imitació dels antics consistoris poètics medievals, principalment a Barcelona i València. Trobem escriptors de tot el territori (Catalunya, València, Balears, Rosselló). El lema d'aquests concursos era: pàtria, fe i amor, i composició de tema patriòtic, religiós i amorós. Si un poeta guanyava 3 vegades, se li atorgava el títol de mestre en gai saber. Així, a Barcelona, promoguts per una burgesia industrial, difonien idees nacionalistes i arribaven a les classes més baixes. Organitzats per Lo Rat Penat i una societat fundada per Constantí Llombart, controlada per Teodor Llorente, esdevingueren un concurs poètic localista i bilingüe centrat en la descripció del paisatge.

Teodor Llorente i Constantí Llombart

La Renaixença valenciana es movia entre dos pols ideològics. Hi havia el sector progressista liderat per Llombart (1848-1893). Llombart fou fundador de Lo Rat Penat. Teodor Llorente fou periodista, fundador i director de Las Provincias. El que destaca en Llorente és la capacitat que té per a tractar amb habilitat temes costumistes, sobretot poemes d'àmbit rural, en què les grans passions són absents o substituïdes per un sentimentalisme efectista i primari.

La novel·la al segle XIX

El redreçament de la narrativa fou molt més costós que el de la poesia perquè la novel·la, com a gènere, és molt més dependent de la resta de factors socials. L'Orfeneta de Menargues d'Antoni Bofarull, des del Titant lo blanc, no se n'havia publicat cap. La novel·la costumista va néixer amb la intenció de conservar els aspectes tradicionals de la vida de poble, les transformacions provocades per la industrialització. Es dedicà a escriure costums de les classes populars, bàsicament menestrals. Hi destaquem Emili Vilanova i Carles Bosch de la Trinxeria.

La novel·la realista i naturalista

El costumisme va fer camí cap a la novel·la realista, que va utilitzar la realitat com a material narratiu, però no des de la descripció de quadres de costums i curiositats, sinó des de l'anàlisi rigorosa del comportament humà. Narcís Oller és el representant màxim del corrent realista, connectant amb el naturalisme de la nostra literatura. A més de traductor, és autor de les novel·les L'Escanyapobres, ja que en ple modernisme Oller intentà adaptar-se al nou segle.

El teatre al segle XIX

Simultàniament al teatre popular que veurem després, es desenvolupa a Catalunya un teatre que intenta produir obres dignes segons els cànons romàntics, usant una llengua arcaica i recreant amb nostàlgia episodis medievals. A partir d'aquest moment va néixer la institució Teatre Català, amb autors, actors i públic fidels. Aquest teatre, amb una llengua sense massa concessions als castellanismes ni als arcaismes, elabora drames romàntics, drames realistes i comèdies de costums.

Àngel Guimerà

A més de poeta, fou el dramaturg català més important. Cal destacar Terra Baixa. Àngel Guimerà fou un escriptor catalanista i conservador que creia en la bondat intrínseca de l'ésser humà, que la societat anirà corrompent. Un dels exemples més reeixits del seu teatre és el drama Terra Baixa. Hi ha un cant molt acusat a la revolta dels oprimits: l'amo és corrupte i arrossega la desvalguda Marta al pecat. Caldrà la intervenció d'un personatge pur per a enderrocar l'abús del poder i restablir la pau.

Orígens i desenvolupament del sainet

A pesar de les febles temptatives poètiques de la Renaixença a la València del segle XIX, la llengua de prestigi literari continua sent el castellà, i això afecta també al teatre, que des de feia segles tenia un circuit de representacions en sales públiques únicament en castellà. El sainet és una peça valenciana, en valencià i en vers. Aquest gènere buscava la identificació del públic amb la representació d'escenes típiques de la vida quotidiana d'artesans, comerciants i burgesos urbans. Sainets de Serafí Pitarra.

Eduard Escalante

El nostre sainetista més important és Eduard Escalante, on destaca el teatre regional i sainetista. Destaca en dos o tres actes. Les seves obres plantegen conflictes entre parelles.

Llengua i societat

Els sainets d'Escalante són interessants des del punt de vista sociolingüístic. Els personatges de les classes baixes parlen valencià, mentre que els forasters, els burgesos o tot aquell que vol ascendir socialment o aparentar més riquesa i educació parlen castellà.