Salvador Espriu: vida i obra del poeta català

Salvador Espriu, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i proposat al Nobel, va iniciar la seua activitat literària com a narrador, abans de la Guerra Civil (Laia o Ariadna al laberint grotesc). En la postguerra, es quedà a Barcelona on va dur una vida retirada i discreta. No tornà a escriure narrativa i es dedicà quasi exclusivament al conreu de la poesia, amb obres com La pell de brau, Llibre de Sinera, Setmana Santa, Final del laberint o Les cançons d'Ariadna. Els seus sis primers poemaris tracten el tema de la mort, amb un to melangiós i elegíac, o satíricament. Hi abunden meditacions i interrogants sense resposta possible. Tot i que continua amb el tema de la mort, La pell de brau és un llarg poema de caire social i compromís polític. Hi analitza la Guerra Civil Espanyola. Al Llibre de Sinera, persisteix el to de poesia civil, però centrada en la pàtria catalana. Setmana Santa, reflecteix una preocupació metafísica. En quant a les característiques generals de la seua obra, hi abunden els símbols i la presència dels mites (Sepharad, Sinera, laberint). El tema central de la seua obra és la mort i el més enllà i es preocupa pel destí de Catalunya després de la guerra. Domina tots els registres de la llengua. Al costat del discurs metafísic sec i aspre, es troben pinzellades d'humor dur i cruel.

Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual

En primer lloc, cal fer una breu introducció sobre el context social des dels anys 70 fins a l'actualitat: fi del franquisme, reconeixement dels drets lingüístics, creació d'editorials (3i4, Saó, etc.), nous premis literaris, és a dir, un marc que facilita la divulgació d'obres literàries. Quant a la poesia, els nous poetes formen una gran varietat de tendències i estils que, d'una banda, tenen en comú el rebuig del realisme reivindicatiu i de denúncia anterior i, d'altra banda, tenen un afany d'investigar i innovar amb el llenguatge que será un instrument d'indagació en la intimitat pròpia. El poeta és un alquimista que experimenta, la seua poesia es hermètica, formalista i amb influències avantguardistes. Els autors que podem destacar són: Pere Gimferrer, Els miralls, qui usa procediments avantguardistes com l'escriptura automàtica i la intertextualitat a fi de reconstruir el seu món íntim. D'altra banda, Jaume Pérez Montaner, L'heura del desig, per a qui les reflexions íntimes i el món social formen un conjunt ben articulat. Joan Valls, Salvador Jàfer, Josep Piera, Lluís Alpera, Ramon Guillem i Marc Granell són altres poetes rellevants.