Santa Sofía de Constantinoble: Anàlisi i Context Històric

SANTA SOFÍA DE CONSTANTINOBLE

Nom de l'obra: Santa Sofía de Constantinoble

Autor: Antemi de Tral·les, c.474-534 i Isidor de Milet, c.480-540

Tipus d'obra: Esglèsia

Mides: Planta un rectangle 71x77m, cúpula 65 m

Data: 532-537

Ubicació original: Istanbul antiga

Ubicació actual: Constantinoble (Turquia)

Context Històric

Santa Sofía de Constantinopla és el millor exemple artístic del reinat de Justiniano en el segle VI. La gran cúpula sobre pechinas, contrapesada per semicúpulas, i el espai centralitzat són rasgos inconfundibles de la arquitectura bizantina.

Es tracta d'un edifici únic i original, que combina el model profà romà de planta central, amb el basilical paleocristià i es converteix en el logro arquitectònic més esplèndid, no només de l'etapa de Justiniano, sinó de tota la arquitectura bizantina.

Anàlisi Formal

Materiales: pedra i mao per als murs, marbres per a columnes i teules blanques cúpula.

Elements sustentants i sostenidos: Cúpula apoyada quatre grans columnes que, a través de quatre pechinas permeten pas de la planta quadrada a la circular. La cúpula quaranta finestres, fi de aligerar el seu enorme pes es van utilitzar teules blanques.

Elements decoratius: Paredes de mao com els arcs i voltes, recobertes a l'interior de dorats mosaics.

Planta: Usa dues tipologies conegudes, la basilical i la de creu grega coberta per una gran cúpula.

Alçat: Ingeniós sistema de contrapès d'empentes. La nau central, de 33 metres d'ample, es cobreix amb una colosal cúpula de més de 30 metres de diàmetre i 55 metres d'altura que descansa sobre pechinas i arcs, que traslladen el seu pes a quatre grans pilars que s'apoyen en immensos contraforts exteriors.

Significat i Funció

Glorificació de Déu com de l'Emperador, reflex de la influència oriental en la cultura bizantina.

MEZQUITA

1. Identificació de la Obra: Edifici religiós del període califal andalusí. De autors desconeguts, va ser iniciada en l'època d'Abderramán I en el segle VIII i ampliada successivament fins al segle X. De estil hispanomusulmà, es localitza a Còrdova. La mezquita avui és un museu.

2. Anàlisi Formal

Materiales: pedra, marbre, mao, fusta i guix.

Elements sustentants: sobre cada columna reutilitzada, pilar secundat per arcs de ferradura que possibiliten que els pilars sostinguin un segon nivell d'arcs de mig punt que, al seu torn, suporten la coberta a dues aigües.

Elements decoratius: mosaics bizantins, relleus, guixeries i alicatats localitzats en murs, capitells i cúpules. No existeix escultura ni pintura. Els motius decoratius són l'ataurique, la laceria i l'epigrafia, concentrats, sobretot, en la zona del mirhab i del mexuar. La decoració es completa amb les arquerías d'arcs polilobulats i les dovelles vermelles i blanques.

Planta: orientada cap al sud-est. Planta longitudinal amb dues parts ben diferenciades: El shan i el haram, 19 sales perpendicularment. Al segle XVI, planta es transforma edificació d'una església cristiana en el seu interior.

Alçat: destaca la superposició d'arquerías anteriorment comentada.

Context Històric

Les contínues invasions des del nord d'Àfrica dels almoràvides i almohades durant els anys 1090 i 1145 van produir un debilitament dels regnes, la qual cosa va provocar que, a mitjan segle XIII, al-Àndalus quedés reduïda al regne nazarí de Granada.

Influències: Va rebre la influència d'altres mezquites (la de Damasc) i d'altres estils com el romà (Acueducte dels Milagres de Mèrida i columnes romanes), visigot (arc de ferradura), bizantins (mosaics).

Funció: religiosa, ja que es converteix en el centre religiós de tot Al-Andalus. Va ser objecte de successives ampliacions des d'Abderramán I fins a Almanzor, sent Còrdova en els segles X i XI el centre polític i econòmic de l'occident islàmic. També va significar el símbol del poder musulmà contra els cristians.

ABSIS

FITXA TÈCNICA Edifici Mosaics de l’absis de la catedral de Monreale Autor Desconegut Cronologia c. 1190 Tècnica Mosaic, Estil Bizantí Tema Religiós Localització Catedral de Monreale, Sicília

3. Context

Sicília va formar part de l'imperi bizantí entre el 535 i el 878, any en què els musulmans se'n van apoderar. L'any 1061, una expedició normanda que anava camí de Terra Santa, capitanejada per Roger I, va socórrer la ciutat de Palerm que s'havia rebel·lat contra el domini sarraí. Una vegada vençuts els musulmans i veient les riqueses i la bona ubicació estratègica de l'illa, els normands van decidir instal·lar-s'hi.

Durant l'ocupació normanda, la ciutat de Monreale va assolir la màxima esplendor, tal i com ho testimonia la construcció de la catedral per ordre del rei Guillem II de Sicília l'any 1172. El conjunt de mosaics va ser obra de nombrosos artistes bizantins, sicilians, grecs i venecians enviats pel papa Celestí III. Destaquen els mosaics de l'absis central.

Descripció Formal

Les figures que decoren l'absis de la catedral de Monreale estan representades frontalment i organitzades a la manera de fris. A excepció de la gegantina representació del Pantocràtor, els personatges mantenen una proporcionalitat entre ells prescindint de la perspectiva jeràrquica. En lloc d'això, la imatge de la Mare de Déu amb el Nen Jesús asseguda en un tron adquireix una major notorietat pel fet d'estar situada en l'eix compositiu central d'un dels frisos. Les figures tenen una aparença hieràtica i rígida, trets que són accentuats per la idealització dels rostres, en els quals hi ha una simetria i una proporcionalitat geomètrica intencionades, malgrat que es tracta de retrats individualitzats. Cal advertir el dinamisme d'algunes de les túniques dels sants, que trenquen amb la rigidesa del conjunt.

El fons daurat sobre el qual es retallen les figures dels personatges confereix a l'escena gran solemnitat i les situa en una dimensió atemporal. Cada personatge està identificat pel seu nom en llatí, escrit al costat, i també en grec en el cas de les figures principals.

Models i Influències

Els mosaics creats en temps de domini normand presenten procedència bizantina de molts dels artistes, així com enorme petjada cultural i artística deixada per aquest imperi a l'illa durant els tres segles de dominació. Aquest simbolisme religiós de l'art bizantí i els trets més característics de les seves representacions, com ara el hieratisme, la falta de perspectiva o la simetria, van romandre en l'art oriental fins a mitjan segle XV, alhora que es van difondre per Europa i van exercir una forta influència sobre la iconografia de l'art romànic occidental.