Socialització terciaria
Clasificado en Psicología y Sociología
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 4,14 KB
Teoria del llenguatge de Wigenstain: La lògica representa l’estructura del món, de manera que analitzant la forma lògica del llenguatge obtindrem una imatge de la composició de la realitat (ontologia).()La filo ha demostrat la forma lògica del món en base de la seva representació lingüística (conceptes) i així fixar els límits del coneixement. La tesis fonamental és la teoria del significat-figura. -La proposició és una figura de la realitat, representant un estat de coses i fets aquest és el sentit de la proposició. -La totalitat de proposicions és el llenguatge, la totalitat dels fets és el món. Hi ha una relació entre llenguatge i món : Isomorfisme, coincidència figurativa. Correspondència entre objectes físics i conceptes. Els límits del llenguatge són els límits del món. -L’home representa mentalment els objectes mitjançant els conceptes. Si penses en un objecte hi ha un concepte particular i un nom propi. Si penses en un esdeveniment o conjunt hi ha un concepte universal i una propietat. -Els noms propis més les propietats elaboren proposicions o enunciats.1La proposició és una figura de la realitat. 2La base de la teoria del significat es basava en enunciats composats per noms i predicat. Si la proposició no fa referència a un fet real no té significat vàlid.
Noms: es refereixen immediatament a objectes. El significat dels noms és l’objecte. Elements més bàsics del llenguatge i el coneixement. 3Caràcter unit i complert de l’anàlisi de la proposició: L’expressió lingüística té una única forma lògica. La proposició careix d’ambigüitat (principi de significació) Hi ha expressions que mostren la realitat i que pertanyen al llenguatge de la filosofia (proposicions metafísiques). Els enunciats científics tenen una connexió objecte-significat. L’home es representa mentalment la realitat mitjançant el concepte. El sentit de la proposició resideix en la coincidència figurativa. El llenguatge és imperfecte, elabora proposicions que no descriuen una realitat real. Per analitzar el llenguatge hem de traspassar els límits d’aquests: metallenguatge.
Procés de socialització Dues fases del procés de socialització: 1Assimilació de la cultura per la socialització primària, es duu a terme mitjançant la repetició i la imitació de conductes. Són recompensats amb premis i castigats amb càstigs. 2Interiorització: les pautes culturals ens identifiquen amb altres i les reproduïm conscient o inconscientment. Gràcies a la socialització es produeix una integració social i perdura l’estructura i la cohesió social establerta. Agents socialitzadors: Institucions que contribueixen a transmissió del model social. Socialització primària: Es realitza l’aprenentatge i la socialització en un clima atractiu i adequat. Transmissió dels rols i conductes adequats així com imatges del món i models socials. A l’escola es prepara per el món laboral i reforça l’aprenentatge familiar. També les relacions d’amistat reforcen aquest aprenentatge, com també els mitjans de comunicació transmeten el seu model conductual. Socialització secundària: Dura tota la vida perquè l’individu s’ha d’adaptar als canvis socials i als seus propis canvis, és el resultat de les successions d’experiències de l’individu. Hi ha un reciclatge continu. Els Mas Media són els més important. Socialització terciària: Resocialització en el cas de persones amb socialització errònia a causa de la immersió en un món marginal. L’individu pot reeducar-se
Noms: es refereixen immediatament a objectes. El significat dels noms és l’objecte. Elements més bàsics del llenguatge i el coneixement. 3Caràcter unit i complert de l’anàlisi de la proposició: L’expressió lingüística té una única forma lògica. La proposició careix d’ambigüitat (principi de significació) Hi ha expressions que mostren la realitat i que pertanyen al llenguatge de la filosofia (proposicions metafísiques). Els enunciats científics tenen una connexió objecte-significat. L’home es representa mentalment la realitat mitjançant el concepte. El sentit de la proposició resideix en la coincidència figurativa. El llenguatge és imperfecte, elabora proposicions que no descriuen una realitat real. Per analitzar el llenguatge hem de traspassar els límits d’aquests: metallenguatge.
Procés de socialització Dues fases del procés de socialització: 1Assimilació de la cultura per la socialització primària, es duu a terme mitjançant la repetició i la imitació de conductes. Són recompensats amb premis i castigats amb càstigs. 2Interiorització: les pautes culturals ens identifiquen amb altres i les reproduïm conscient o inconscientment. Gràcies a la socialització es produeix una integració social i perdura l’estructura i la cohesió social establerta. Agents socialitzadors: Institucions que contribueixen a transmissió del model social. Socialització primària: Es realitza l’aprenentatge i la socialització en un clima atractiu i adequat. Transmissió dels rols i conductes adequats així com imatges del món i models socials. A l’escola es prepara per el món laboral i reforça l’aprenentatge familiar. També les relacions d’amistat reforcen aquest aprenentatge, com també els mitjans de comunicació transmeten el seu model conductual. Socialització secundària: Dura tota la vida perquè l’individu s’ha d’adaptar als canvis socials i als seus propis canvis, és el resultat de les successions d’experiències de l’individu. Hi ha un reciclatge continu. Els Mas Media són els més important. Socialització terciària: Resocialització en el cas de persones amb socialització errònia a causa de la immersió en un món marginal. L’individu pot reeducar-se