El Teatre Català Modern: De la Postguerra a l'Actualitat

El Teatre Català: De la Postguerra a l'Actualitat

11. Renaixement i Renovació Teatral

El règim franquista va prohibir el teatre en català fins a l'any 1946, quan es van reprendre les activitats, conreant els models i les formes dramàtiques tradicionals del repertori de preguerra. Durant la segona meitat dels anys cinquanta i principis dels seixanta, la renovació va provenir d'aportacions d'autors com Palau i Fabre o Villalonga. També es van fundar plataformes teatrals com l'ADB (que pretenia connectar la literatura catalana amb les corrents europees) i l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, que va afavorir el naixement i desenvolupament del teatre independent i la revalorització de les figures del director, escenògraf i intèrpret.

A finals dels anys seixanta, grups com Els Joglars, Dagoll Dagom i Els Comediants, basats en el teatre-festa, van protagonitzar la renovació del panorama teatral. El 1976 va iniciar les seves activitats el Teatre Lliure. Al País Valencià, el desenvolupament del teatre està relacionat amb la intervenció dels germans Sirera, que reivindicaven la necessitat d'un teatre actual.

12. El Teatre de Manuel de Pedrolo

Entre 1958 i 1963, Manuel de Pedrolo va escriure tretze obres teatrals centrades en la temàtica de la llibertat, amb coincidències amb el teatre de l'absurd. En Cruma, Pedrolo reflexiona sobre l'autenticitat de l'home; en Homes i No, sobre el conformisme heretat; i en Situació Bis, sobre la llibertat des d'un punt de vista polític.

El seu teatre presenta coincidències amb el teatre de l'absurd per l'ús de les seves tècniques per burlar la censura i tractar el tema principal de la seva obra: l'escassa llibertat a Espanya, que examina des de diferents punts de vista, lligat als temes de la mort, la comunicació humana, l'autenticitat i el sentit de l'existència. Els personatges, perduts en un món hostil, també intervenen en l'intent de representar la societat espanyola mitjançant símbols, presents al llarg de l'obra. Així, l'obra de Pedrolo constitueix una reflexió rigorosa i complexa sobre l'Espanya dels anys 50 i 60.

13. Característiques del Teatre Actual

A partir del 1975, la feina i la funció de l'autor teatral es van diluir en la construcció espectacular col·lectiva. El teatre es desentenia de la paraula "dramàtica". Els protagonistes eren els directors, l'expressió corporal, la imatge i les tècniques de treball col·lectiu. En aquesta època, destaquen grups com Els Joglars, Els Comediants o La Fura dels Baus. A finals dels anys vuitanta, aquesta situació va començar a canviar. El Lliure va estrenar textos de Benet i Jornet i d'altres autors, com el Centre Dramàtic de Rodolf Sirera. També van aparèixer nous dramaturgs: Sergi Belbel, Jordi Galceran, Lluïsa Cunillé... La paraula es revaloritza com a element clau de la representació teatral. S'imposen nous models com Beckett i Pinter. En l'escena catalana, aquesta renovació ha estat protagonitzada, en gran mesura, per l'evolució de Benet i Jornet. Aquesta recuperació del dramaturg està marcada per l'emergència d'un nou tipus d'autor teatral que s'implica plenament en el procés creatiu de l'espectacle. Entre els autors més destacats trobem Carles Alberola, Sergi Belbel o Lluïsa Cunillé.

14. Benet i Jornet i l'Audiovisual

A partir de la segona meitat dels anys 70, Benet i Jornet va iniciar una prolífica carrera en l'àmbit audiovisual, com a creador de guions per a sèries de televisió. Des d'aleshores, s'ha mantingut fidel a aquesta línia d'escriptura, practicant-la paral·lelament a la seva obra dramàtica principal. Ha participat com a guionista en sèries com Poble Nou, Rosa, Laberint d'Ombres... Cal destacar les expressions populars que utilitza, que van nodrir la seva imaginació de petit i que han influït en el seu teatre. Les radionovel·les i els còmics han inspirat especialment la concepció dels seus mons de ficció. El seu interès per aquests gèneres populars l'ha portat a tenir una predilecció pel melodrama, model teatral que ha practicat, recreat i parodiat en nombroses ocasions.

15. L'Assaig de Joan Fuster

La producció literària de Fuster es va constituir en una referència de normalitat cultural per a la societat valenciana. En els seus assajos, va optar per la prosa d'idees, abandonant la dedicació tradicional als versos. La influència de la seva obra Nosaltres, els valencians, publicada el 1962, ha estat profunda. En aquest llibre, l'examen de consciència característic de l'assaig fusterià es va convertir en una interrogació sobre els valencians com a col·lectivitat. El resultat mostrava un país provincià i despersonalitzat, que preferia viure de tòpics. Aquesta obra va actuar com a referent per a joves universitaris i va obrir pas a una acció decidida per a fer desaparèixer el provincialisme i construir una nova cultura nacional i moderna al País Valencià.

16. La Reflexió de Joan Francesc Mira

Joan Francesc Mira té una abundant producció assagística, principalment d'articles publicats en diaris i publicacions periòdiques. Aquests articles solen partir d'una anècdota quotidiana, dirigits al lector comú i redactats amb un llenguatge gens especialitzat, però literari. Són producte d'un columnisme d'opinió que Mira ha practicat amb regularitat. Els temes principals són el nacionalisme, la relació entre cultura i poder, la creació i evolució d'identitats i símbols, la importància de les llengües per a crear consciència col·lectiva i la possibilitat de manipular aquests elements. Mira vol demostrar que la problemàtica valenciana i catalana al voltant de la condició nacional no és tan diferent de la d'altres pobles.