El Teatre de la Renaixença: Culte, Popular i Sainet
Clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 2,94 KB
El Teatre de la Renaixença
Durant la Renaixença, el teatre va tenir un gran èxit a causa, principalment, de l'interès que hi van mostrar classes socials en auge, com la burgesia i la menestralia urbana.
El Teatre Culte
La producció teatral culta es reparteix, fonamentalment, entre els dos moviments estètics: el Romanticisme i el Realisme. Els dos corrents comparteixen alguns trets semblants, com l'ús d'una llengua complexa i arcaica i el retrat de les passions humanes.
Teatre Romàntic
Destaquen drames històrics on es retraten personatges de gran ressò que pertanyen a uns temps passats i gloriosos. Víctor Balaguer, Don Joan de Serrallonga (1868).
Teatre Realista
Es dedicava a retratar amb fidelitat la societat del seu temps, s'ambientava en el present. Àngel Guimerà.
El Teatre Popular
Descrivia escenes de la vida diària i quotidiana, amb una fidelitat tan extrema en la reproducció de la realitat que determinava el model de llengua utilitzat. Els autors defensaven l'aparició en els textos literaris de la llengua que es parlava al carrer en ambients i registres col·loquials. Per això, trobem expressions vulgars, frases fetes, castellanismes. Tenia l'origen en les representacions que durant el segle XVIII es duien a terme a cases particulars, patis, sales de ball o convents religiosos. Les peces que més es representaven eren de caràcter còmic i tenien com a protagonistes gent de classe popular. A les Illes triomfava l'entremès, mentre que a les nostres terres i a Catalunya el sainet.
El Sainet
Una peça curta de caràcter burlesc i humorístic.
- Tenia com a únic propòsit divertir i fer riure el públic.
- L'argumentació es basava en situacions que es repetien sovint i en personatges arquetípics, pertanyents principalment a les classes socials que solien acudir-hi i a les quals els agradava veure's reflectides en situacions còmiques.
- Constava d'un acte únic i se solia representar entre dos actes o al final d'una funció teatral.
Va ser un mirall de la realitat psicològica i sociolingüística del moment. Retratava en clau d'humor el pas d'una societat urbana monolingüe valenciana a una que ja patia un procés de bilingüisme diglòssic. L'esforç dels personatges de classe popular per parlar en castellà i les incorreccions que cometien provocaven un efecte còmic.
Va ser la base del teatre polític, la sarsuela i la comèdia de costums.
Autors a Catalunya
Josep Robrenyo, Francesc Renart.
Autors a València
Francesc Palanca i Roca (Dos gotes d'aigua i El secret de l'agüelo), Josep Bernat i Baldoví (L'agüelo Pollastre i El virgo de Vicenteta) i Eduard Escalante.