Tendències Poesia Catalana: Postguerra a Anys 70 i Actualitat

Tendències de la Poesia Catalana: Postguerra fins als Anys 70

Descripció de les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70.

Als primers anys de postguerra va succeir un segon període en què fou possible construir una infraestructura cultural elemental; aparegueren les primeres editorials i també les primeres revistes literàries valencianes de postguerra. Enmig d’un ambient de carestia i desolació, caracteritzat per la postguerra de la Guerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial, també arrelà entre els poetes l’existencialisme parisenc: un moviment inconformista, filosòfic i literari que, més enllà de les convencions estètiques, atorgava prioritat als temes derivats de la relació de l'ésser humà amb la realitat més crua i tangible, i reflectia l'angoixa de viure en un món absurd.

Alguns dels poetes valencians que ubiquem en el «Grup poètic de postguerra» (1943-1960) es mogueren entre el simbolisme intimista i el sentiment existencialista, i escrigueren poemes que responien a les característiques següents:

• Allunyament de la realitat.
• Discurs reflexiu, relacionat temàticament amb el dolor, la mort i l'absurd del món i de la vida.
• Punts de vista religiosos i humanistes.
• Tendència a l'hermetisme expressiu.

El poeta simbolista i existencialista de la dècada dels 50 tractava de suggerir la realitat a través de l'evocació simbòlica, potenciant la paraula poètica com a base d'un discurs proclive a la religiositat i a l'humanisme, i distanciat de la realitat immediata, en què predominava la metàfora, el símbol, l'hermetisme expressiu i el rigor formal.

Però els joves poetes de començaments dels 60, en contraposició als postulats de la generació precedent, s'adscrigueren a l'estètica realista. La poesia realista de la dècada dels anys 60 es relacionà amb els enunciats teòrics de l'anomenat «realisme històric» o «realisme socialista», o amb les formulacions que sobre la funció social de la literatura havien aportat els pensadors de l'escola marxista.

La poesia realista dels anys 60 tingué les característiques següents:

• Actitud social del poeta: deixà de sentir-se una espècie d'elegit, per a identificar-se amb l'entorn; passà a considerar-se una persona corrent més, solidari amb la resta.
• Sobre l'experiència poètica: l'acte d'escriure deixà de ser una labor intimista o críptica, per a ser una experiència compartida amb els lectors, amb el conjunt de la societat.
• Mètode d'“inspiració”: la reflexió del poeta sorgia de l'experiència real.
• Un llenguatge nou: el discurs poètic deixà de ser equívoc i abstracte, per a passar a ser unívoc i concret. El llenguatge adquirí un to directe i fins i tot col·loquial.
• El protagonista del poema: l'heroi de la nova poesia passà a ser una persona corrent, immersa en l'anonimat de la vida quotidiana.
• L'objectiu de la poesia: la poesia assolí una funció social, amb l'objectiu d'enriquir la persona humana i alliberar-la de tota mena d'alienacions i d'opressió.
• El destinatari: qualsevol lector es convertí en destinatari de la poesia realista; els receptors deixaren de ser persones cultes amb formació literària.

En sintonia amb la poesia realista, la “nova cançó” es convertí ben aviat en un fenomen de masses. Tingué com a objectiu recuperar l'ús públic de l'idioma a través de la nova música popular i divulgar, burlant la censura, missatges de continguts antifranquistes i d'orientació nacionalista. Raimon, a partir de la seua primera cançó (1959: Al vent, escrita el mateix any de la mort del gran poeta simbolista Carles Riba) es convertí en el cantant més emblemàtic i les seues cançons assoliren un gran impacte social.

Característiques Bàsiques de la Poesia Actual

Descripció de les característiques bàsiques de la poesia actual.

Al començament de la dècada dels 70 es recuperà l'obra de J. V. Foix i es publicaren dos llibres cabdals que superaren el realisme i inclinaren la poesia catalana de les darreres dècades cap al simbolisme i l'experimentalisme: Els Miralls (1970), de Pere Gimferrer, i Poesia rasa (1970), de Joan Brossa.

La poesia no-realista, que en pocs anys es convertí en hegemònica, presentà les característiques següents:

• Nous paràmetres del codi textual: la pretensió del poeta introduïa el lector dins el text o del discurs que conformava l'escriptura mateixa, la qual no necessàriament contenia una anècdota o un argument.
• Pràctica rebel: connectant amb pràctiques d'escriptura que havien conformat la història de la poesia del segle XX, la poesia es considerà com un discurs autònom, contrari a la lògica del realisme.
• Nous valors de la paraula poètica: la paraula poètica deixà de ser utilitzada per a narrar i passà a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.
• La poesia, eina d'investigació: la poesia fou considerada de nou com una eina d'investigació de la subjectivitat del poeta.
• Nous arguments: els poetes argumentaren des de punts de vista innovadors, com ara la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social, el desig de modernitat i l'afany d'universalisme.

L'any 1973 la poesia valenciana, de forma simultània al que s'esdevenia en la poesia catalana, s’allunyà del realisme precedent. Els nous referents foren Joan Navarro i Salvador Jàfer. L’antologia d’Amadeu Fabregat (1974: Carn fresca) recollí aquest canvi d’orientació.

Durant els anys 80 la poesia continuà si fa no fa els mateixos paràmetres. Els poetes elaboraren una visió de la realitat des del “jo”, a través de la suma de vivències personals, i conceberen la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i com a formulació d’experiències personals. Definitivament s'acceptà el mestratge de tots els grans poetes del s. XX: Foix, Brossa, Ferrater, Carner, Espriu, Estellés, Pere Quart.

Als anys 90 abandonaren la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la transformació social, tendiren a l'autobiografia i a la intimitat i sovint manifestaren un acusat escepticisme. Al marge d'altres consideracions, prevalgué la pretensió de l'obra ben feta. S'hi observà una tendència al recolliment del discurs, amb poemes més breus i menys emfàtics, més íntims, més al·lusius i menys rotunds.