La teoria de l'art de H

Què és per a H l'ideal?

H dividix en 3 moments la h de l'art i diu que la bellesa artística rau en l'espiritualitat i llibertat, i la manera de lligar forma i contingut: per a ell és l'ideal. Per tant, això ho trobem en l'art clàssic i podem afirmar que per a ell l'ideal és la bellesa clàssica.

Què vol dir que en H hi ha una coincidència entre història i sistema?

H divideix la h de l'art en 3 moments i cada forma artística la relaciona amb una forma del sistema de les arts singulars. En resum, H basa la seva teoria en diferents moments i estats de la història.

Quina relació hi ha entre l’art i la veritat?

Aquests dos conceptes es relacionen per l’aura és un concepte en què es percep l’essència d’una obra d’art i per tant no és reproduïble ni falsificable. Amb la reproductibilitat tècnica es perd l’aura, ja que no es pot reproduir. La gent en massa coneix reproduccions d’obres a les que no poden accedir però per tal d’aproximar-se a la seva imatge ignoren que no té l’aura de l’obra original.

Escriu les tres idees més importants de l’obra de Benjamin: l’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica.

Tracta l’atrofia de l’experiència. Des del segle XIX hi ha un nou ordre en les revolucions socials de les metròpolis, suposen transformacions fonamentals en la forma de relació entre els éssers humans i la naturalesa i l’univers simbòlic en què estan immersos. La decadència o atrofia de l’experiència vol dir aquell saber que s’adquireix amb el tracte continuat amb les coses i persones, resultat de noves formes de vida cada vegada més alienants. La modernitat comporta progrés tècnic i el progressiu empobriment dels individus (liquidació de la tradició). També es produeix l’atrofia de l’aura de les obres d’art. Les noves tècniques de reproducció determinen una nova era i una nova funcionalitat de l'art. L’obra singular ara tenen la possibilitat de reproduir-se de forma il·limitada, així es destrueix una dimensió de l'obra d’art: el hic i nunc, la seva aura o autenticitat. En aquest moment en que l'art es fa autònom i progressivament s’arriba a formes de producció que permeten una reproductibilitat absoluta, es quan es dona la caiguda de l’aura. També parla sobre la politització pel que fa a l’art postauràtic com el cinema o la fotografia. S’ha transformat el caràcter complet de l'art i també ha canviat la nostra forma de rebre’l, la recepció contemplativa es reemplaçada per la recepció de les masses, considerant així que l'art basat en el ritual ha estat substituït per l'art basat en la política. En les formes tradicionals hi havia dissociació entre l’actitud crítica i la fruïció, però aquestes dues en el públic del cinema, ambdues actituds coincideixen i a més, el cinema trenca amb les formes de recepció individualitzades o intimes, ja que es tracta d’una recepció col·lectiva i simultània, i la massa no se submergeix en les obres en la recepció intima tradicional sinó que submergeixen en si mateixa la obra (dispersió). L'espectador dispers o distret es pot acostumar a aquesta dispersió i pot fer les seves tasques però dins d'aquesta distracció, el model de recepció dispersa és el cinema.