Varietats Dialectals del Català: Tipus i Característiques

Les Varietats Dialectals

És un determinat registre d'acord amb una situació dialectal.

Tipus:

• Varietats dialectals històriques i generacionals: la gent gran tendeix a ser conservadora, mentre que el jovent se sent atret per la innovació. Neologismes -> Neixen certs mots / Arcaismes -> s'arraconen altres mots.
• Varietats dialectals socials (o diastràtiques): usos que fan de la llengua determinats sectors socials, pretén diferenciar entre classes socials (alta-baixa). EXEMPLE -> Argot: designa la parla privada que un grup social o estament adopta com a senyal distintiu (personal sanitari, músics, estudiants, advocats...).
• Varietats dialectals geogràfiques: El català és una llengua romànica, el seu domini lingüístic: Espanya (Catalunya menys la Vall d'Aran), Andorra, França (en l'Alguer), País Valencià, illes Balears i el Carxe de Ponent.

La diversitat del català és sovint el resultat de canvis relativament moderns, les causes d'aquesta diversitat són: la separació en estats, províncies o comunitats... La manca d'una unitat administrativa impossibilita la consolidació d'una llengua estàndard.

Varietats dialectals actuals: català oriental i occidental.

La partició en dos es basa en els trets fonètics i gramaticals, com la neutralització de les a/e o/u àtones, que són de l'oriental.

El català occidental té dos dialectes:

• Nord-occidental, amb els subdialectes pallarès, ribagorçà i tortosí.
• Valencià, amb els subdialectes septentrional, apitxat i meridional.

El català oriental:

• Rossellonès (Catalunya Nord)
• Català central, subdialectes barceloní i tarragoní.
• Balear, subdialectes menorquí, mallorquí i eivissenc.
• Alguerès, de l'Alguer.

Es distingeixen entre:

• Dialectes constitutius del català són el resultat de l'evolució del llatí vulgar, situat a la Catalunya Vella.
• Dialectes consecutius (balear, valencià i alguerès), que provenen de la conquesta de València i les Balears.

Varietat estàndard i dialectes

Una llengua és una unitat abstracta que es concreta forçosament a través de les varietats dialectals que la integren.

Podem considerar 3 models en la configuració de la llengua estàndard:

• Model Unitarista: és quan una varietat geogràfica s'imposa a les altres (el francès i l'italià), basats en els dialectes francià i toscà, de manera que els altres dialectes passen a considerar-se inferiors.
• Model Composicional: l'estàndard és la síntesi dels dialectes existents (en el cas del basc unificat).
• Model d'estàndards autònoms: conviuen diversos estàndards sense que això entrebanqui la consciència d'unitat de l'idioma (en el cas de l'anglès, britànic, americà, australià).

El català segueix un model composicional i en el cas del català central és el que té més representació en l'estàndard (el dialecte català que representa al català en general).

Diferències de mots dialectals

• Balear: moix (gat), tassó (got), qualcú (algú), diners (doblers), es, sa, es, ses, per ventura (potser), al·lot (noi).
• Valencià: escurar (rentar), volta (vegada), calces (mitges), colp, calbot, creïlla, eixir, llevar, llavar, banyar (mullar), atzucac, agranar.
• Nord-Occidental: atansar, amollar, escatxigar (esquitxar), padrí (avi), sangardilla (sargantana), silló (càntir), mixó (ocell).